“S’ha fet darrerament una certa mascarada, que serà aquí la més escaient del món”, diu Covielle, el personatge d’una de les Comèdies burlesques (El burgès gentilhome) de Molière...

És respectable que el brasiler vulgui deixar de ser príncep en el regne de Messi per coronar-se rei a París, i també ho és que ell i el seu pare hagin sucumbit als petrodòlars de Qatar. És la seva vida. Però les maneres per escenificar el trencament amb el Barça emprades pel clan dels Neymar han estat mesquines. La picabaralla covarda del nen amb Semedo (un company acabat d’arribar) o l’estalviable numeret al vestidor del Madrid, a Miami, acomiadant-se a la vista de tothom, quan públicament mantenia un silenci irritant, delaten que darrere la imatge del jovenet despreocupat, emergeix la figura d’un individu que no va de cara.

Amb la mateixa habilitat amb la qual sap amagar la pilota als defenses, Neymar ha enforinyat les seves intencions a una junta directiva pusil·lànime, que en tot aquest afer ha estat in albis al 200 per cent, i a una afició decebuda. El Barça li ha donat fama i prestigi mundial i ell s’ha burlat de tots. El missatge de comiat al seu compte d’Instagram, calculadament ensucrat, me’l prenc com el monòleg final de la comèdia burlesca dels Neymar. Per cert, parlant de missatges a les xarxes, reconforta llegir el tuit que signa Lineker: “Oh, Neymar. Només hi ha una direcció quan marxes del FC Barcelona, i és cap enrere.” Oh, Gary. Thank you!

De les quatre temporades ací, Neymar va firmar-ne una d’excel·lent (la segona) en què el seu concurs va ser decisiu per guanyar la cinquena Champions. En qualsevol cas, bon vent i barca nova!

Futbolísticament, amb la baixa de Neymar hi perdem moltíssim. I qui no ho vegi així, és que no té ni la més remota idea de futbol. De totes maneres, si la seva fugida ens hagués agafat amb la plantilla tancada (o gairebé), com ja haurien d’haver sabut enllestir, a hores d’ara, amb els nous fitxatges fets, una direcció tècnica i una direcció executiva eficients i decidides (i no la col·lecció de cagadubtes que sembla que les integren), la sotragada s’afrontaria amb la calma que ara no tenim. Tot i que, des del febrer passat –com a mínim– les carències de la plantilla eren evidents, el més calent és a l’aigüera: ni hem fitxat (només Semedo), ni tan sols hem venut els que ens sobren.

En aquestes circumstàncies, la situació és summament inquietant. Si, de sempre, els clubs ens engreixen grollerament els preus dels jugadors, ara, que tothom sap que portem les saques replenes, ja ens esperen per degollar-nos. Tenim 222 milions més, però arribem tard i malament a un mercat pornogràficament inflat. ¿Que per Coutinho (un altre brasiler...), que fa bona pinta però que no és un superclasse, ens demanen 100 milions?... El risc d’acabar dilapidant la fortuna és molt alt.

A propòsit, per substituir específicament Neymar, el que necessita l’equip i Messi (ell és el més damnificat, atès que perd un soci incomparable) és un pura sang capaç de llegir la seva partitura de geni, d’aprofitar les seves assistències magistrals i que, de passada, acapari l’atenció dels defenses contraris perquè Leo pugui operar amb més llibertat de moviments. Necessitem un futbolista desequilibrant, ràpid, profund, talentós, descarat, amb dues cames i amb gol. Existeix? Al meu parer, qui més s’acosta al perfil és (clarament) Ousmane Dembélé. ¿Que també són 100 quilos?...