Més enllà de tot l’afer Neymar, el serial de l’estiu en el futbol i que per fi ja s’ha acabat, la notícia de la setmana, del mes i de l’any va ser la derrota del prodigi jamaicà Usain Bolt en la final dels 100 metres del mundial de Londres, un epíleg trist amb un bronze inesperat. Bolt és el millor velocista de tots els temps i a molts ens hauria agradat que hagués posat el punt final amb una altra victòria per gaudir de la seva qualitat i del seu xou posterior. Però el pas del temps és irremeiable i també afecta els mites, els déus de l’esport. La desfeta no entela ni de bon tros la seva trajectòria i deixa clar que Bolt ha triat el moment precís per plegar al capdamunt, malgrat haver estat tercer en la seva darrera cursa de l’hectòmetre. La història serà justa amb Bolt. Li hem d’agrair les grans estones que ens ha fet passat asseguts al sofà veient com derrotava els rivals amb un somriure als llavis i gairebé sempre fent la impressió que ni tan sols li calia posar la cinquena marxa. Bolt ha estat únic, gairebé imbatible. Ja havia perdut un mundial, el de Daewoo, quan va ser desqualificat per una sortida nul·la. Llavors va semblar que s’acabava el món i ara, en un primer moment, també. Calma. No passa res. A totes les llegendes els arriba el dia de la derrota perquè el temps no perdona. És llei de vida.

Pel que fa a Neymar i tot l’embolic econòmic i de motivacions, em remeto simplement a la frase que va dir Johan Cruyff: al Barça hem de tenir jugadors que vulguin jugar al Barça, i qui no vulgui jugar al Barça, doncs adeu. Bon vent i barca nova. Clar i català. Encara que sàpiga greu perdre el jugador jove amb més present i futur probablement del món, tal dia farà un any.

En un ordre de magnitud mediàtica inferior, Garbiñe Muguruza ha fet una bona setmana. Ahir a la matinada va perdre les semifinals del torneig de Stanford, als Estats Units, contra la jugadora local Madison Keys –amb una dreta molt potent–, però havia guanyat els seus dos primers partits. El que té d’especial que l’actual número 4 del món passi dues eliminatòries és que va jugar el seu primer torneig després de coronar-se a Wimbledon. Coneixent la jugadora nascuda a Caracas i formada a Barcelona des dels sis anys malgrat que ara viu a Suïssa, sempre acostumava a fer mals resultats després de les grans victòries. Sigui per excés de confiança o de pressió o de distracció, no acabava de digerir bé les grans victòries. A Stanford ha perdut amb el cap ben alt en les semifinals, un símptoma de maduresa del qual Bolt també pot presumir i del qual alguns futbolistes i els seus pares i representants potser no podran mai fer gala.