Sabotatge olímpic
Entre el 25 de juliol i l’11 d’agost de 1992, mentre es disputaven les competicions olímpiques a Barcelona, Vázquez Montalbán publica una sèrie d’articles literaris al suplement El País Olímpico, en què planteja la resolució per part del detectiu Pepe Carvalho d’un sorprenent sabotatge olímpic. Per construir aquest relat de ficció, l’escriptor barceloní recupera la seva escriptura “subnormal”, caracteritzada pel surrealisme, l’absurd i l’humor. Montalbán considera que es tracta de l’estil més adequat per denunciar la “doble veritat” i per afrontar la “conya” de l’olimpisme.
Carvalho, disposat a superar la prova de la seva intolerància olímpica restant en solitud a la seva casa de Vallvidrera durant els disset dies de competició, és traslladat per la força dins d’un furgó policial fins a un soterrani. Allà l’espera el president del COI, Juan Antonio Samaranch, trasbalsat per la consecució d’una marca impossible d’assolir. L’atleta Ben Johnson, desposseït de la seva medalla d’or a Seül per dopatge, acabava de córrer els 100 metres en 6.4 segons. Una enganyifa que posava en perill el futur de l’entramat olímpic.
Durant la investigació sobre els possibles responsables d’aquest frau es descriuen alguns dels interessos que podrien explicar l’escàndol. Una primera opció consistia a responsabilitzar del sabotatge una organització terrorista interessada a aprofitar el ressò mediàtic d’aquest esdeveniment per donar a conèixer les seves reivindicacions polítiques o per mostrar les contradiccions internes de l’olimpisme i així qüestionar el capitalisme.
D’altra banda, el benefici econòmic obtingut per les empreses, gràcies a la publicitat emesa a través de la retransmissió televisiva arreu del planeta, era tan important que s’establia una autèntica competència entre els patrocinadors per optar a la selecció del COI. Samaranch havia aconseguit transformar la proposta utòpica de Coubertin en un simple negoci al servei dels interessos dels patrocinadors. Per aquest motiu, el detectiu Carvalho assumeix com a hipòtesi que el sabotatge produït durant la competició pugui ser obra d’un patrocinador molest per no haver estat designat.
Montalbán utilitza el personatge del Coronel Parra, un nostàlgic del marxisme, per denunciar que el moviment olímpic actua com un ritual destinat a ocultar algunes de les contradiccions del sistema capitalista. Uns desequilibris que es manifesten en la pervivència del conflicte bèl·lic als Balcans o de les condicions vitals infrahumanes al continent africà. Mentrestant, els espectadors assisteixen atònits al triomf espanyol en el tir amb arc i una mare arriba a agredir un seleccionador per no haver alineat la seva filla.
El periodista barceloní també critica el paper dels integrants del Comitè Olímpic Internacional. Primerament, denuncia els beneficis que obtenen amb la concessió olímpica a una o altra ciutat i amb l’explotació empresarial de qualsevol aspecte relacionat amb l’olimpisme. En vista del resultat negatiu del control efectuat a Johnson després de la seva marca, també manifesta la seva sospita envers l’autorització de certes formes de dopatge per part d’aquesta organització perquè els atletes puguin continuar batent rècords i l’espectacle continuï per al públic. A més, insinua que els seus membres reben informacions privilegiades sobre inversions en terrenys situats a Atlanta o a Barcelona.
Veient la priorització del negoci publicitari per part del COI, Vázquez Montalbán no descarta la possibilitat que els patrocinadors influeixin en la confecció del programa olímpic. Per això proposa, amb un gran sentit de l’humor, la inclusió entre els esports olímpics d’alguns jocs de cartes propis del país on s’organitzi l’Olimpíada, el tuti en el cas de Barcelona i el pòquer en el cas d’Atlanta.
Finalment, es descobreix que tant el sabotatge com els Jocs són una engalipada per desviar l’atenció d’alguns grups desestabilitzadors que pretenien qüestionar l’ordre internacional posant en dubte el pacifisme olímpic. Únicament eren reals l’escenari, el públic, els esportistes espanyols i els seus familiars. Samaranch es mostrava agraït als patrocinadors, sense els quals no hauria estat possible desenvolupar uns Jocs imaginaris per protegir l’olimpisme d’alguns idealistes marxistes. Tot aquell simulacre demostrava el pragmatisme del president del COI, un personatge capaç de mostrar-se com el més català entre els catalans quan la situació ho requeria, fins al punt de “rebre Carvalho vestit d’hereu pagès català, amb el cap cobert amb una barretina en la qual campejaven, això sí, els cèrcols olímpics”.
Per a Montalbán, el descobriment dels interessos polítics (“prínceps”), urbanístics (“arquitectes”), econòmics (“sponsors”) i farmacològics (“traficants”) subjacents en l’Olimpíada barcelonina, evidenciava el desvirtuament de l’esperit dels Jocs i impossibilitava el manteniment de la creença en l’olimpisme. La sèrie Sabotaje olímpico finalitza amb una de les pràctiques habituals de Carvalho: la crema de llibres. En aquest cas, l’últim llibre llançat a la foguera correspon a una biografia de Samaranch, El deporte del poder de Jaume Boix i Arcadi Espada, que pretén posar al descobert els seus racons foscos per historiar, i no mitificar, el seu paper dins del moviment olímpic.