Avís per a navegants, per si vostè té feina o poc temps per a la lectura. Aquest és un article fet per un deulofeista convençut. Així que si té al·lèrgia al personatge, moltes gràcies per tot i fins divendres que ve. I si no, si no el coneix prou o no té una opinió formada sobre el jove futbolista de Riudarenes, quedi’s, llegeixi i valori. I si em fa confiança i s’apunta al club li asseguro que serà benvingut.

Durant molts anys, Gerard Deulofeu va disposar d’una cort d’aduladors (alguns entrenadors inclosos) que, com acostuma a passar, li van fer més mal que bé. Avui tota aquella gent (o més ben dit, la majoria) ha desaparegut del seu costat. Els membres del seu club de fans som poquets, però esperem ampliar-lo ben aviat. Deulofeu ha tastat el Barça en totes les seves categories. Va arribar a la Masia amb 9 anys i sempre va ser el millor del seu equip, cosa que li ha acabat passant factura. Com que per velocitat i habilitat guanyava els partits mai va necessitar la tàctica per sortir-se’n. I així va anar creixent, sobrat ell sobre la gespa i també fora. I com que les ordres eren guanyar les lligues i els trofeus de prestigi, el nen-noi Gerard no va fallar en la missió i va aixecar tots els trofeus col·lectius i individuals possibles entre les abraçades dels seus tècnics, és clar, també campions. Però entre tants copets inútils a l’esquena es va trobar a faltar –en molts casos, no en tots– el rigor d’una educació futbolística i personal adequada. I la disciplina. Com que era el millor, valia tot. I així va ser com en l’evident camí cap a l’èxit van començar a aparèixer tants revolts que fins i tot es va témer per la continuïtat a l’elit d’un dels més grans talents que ha donat el futbol de base del Barcelona en tota la seva història.

Deulofeu va ser format per jugar d’extrem al Camp Nou. Amb pilota va aprendre el llenguatge del mètode Barça a la perfecció; en canvi, algú li va permetre no assistir a les classes en què s’explicava què fer quan el seu equip no la tenia. És clar, agafava la pilota i guanyava els partits. Feina feta. L’etern error dels tècnics que no pensen en el Barça, sinó en la seva promoció personal. Tots ells, i Deulofeu, van omplir de títols els seus currículums, però tots plegats van obviar tantes lliçons imprescindibles per fer-lo jugador del primer equip del FC Barcelona que m’agradaria escoltar-los avui donant el seu punt de vista. Doncs bé: Deulofeu té tantes condicions físiques i tant talent que fins i tot ha sobreviscut. Quants altres jugadors han quedat pel camí perquè algú no ha fet bé la seva feina?

Va debutar al primer equip amb Guardiola als 17 anys. Veia que era diferent a la resta, però també que tenia hàndicaps. Fins i tot el convocava a deshora al Miniestadi per fer-li sessions particulars. Ja sense ell, el club el va enviar –amb 19 anys!– a Anglaterra per jugar a l’Everton. Perquè s’espavilés. I amb 20, al Sevilla. I amb 21 i 22, de nou a l’Everton i al Milan (ja acumula 98 partits de lliga a les primeres divisions espanyola, anglesa i italiana). I malgrat ser un jugador educat per jugar a l’exclusiu sistema blaugrana –no és fàcil marxar per obrir-se camí en un món en què la pilota corre completament al revés que a can Barça– ha sobreviscut, un cop més, perquè és molt bo.

Luis Enrique no va tenir paciència, i ara li toca el torn a Valverde. És evident que el club pretenia fer negoci amb ell, perquè fer-lo tornar però posar-li una clàusula de rescissió de 20 milions és una broma. 20 milions! Quina poca confiança! O més ben dit, quines ganes de vendre’l! Ara, sense Neymar, hi ha una escletxa. Amb l’arribada de Coutinho tornarà a patir, però tindrà minuts. I si ve Dembélé? Doncs punt final a la seva carrera blaugrana. Tenen el mateix perfil i, amb ells, es busquen les mateixes coses. Cal gastar-se més de 100 milions amb el francès tenint Deulofeu?

Si algú allà dins creu en el significat del terme Masia, a banda de ser un edifici, ho ha demostrar ara, precisament, amb una de les perles del futbol de base blaugrana. Una oportunitat. Això és el que necessita Deulofeu ara que ha centrat la seva vida, ha estat pare i, futbolísticament parlant, fins i tot ha buscat ajuda fora del club per comprendre i millorar moltes de les coses que passen sobre la gespa i que ell no ha entès. No n’hi ha gaires, de jugadors diferents, així que cal gaudir-los. Lopetegui el va fer líder –i capità– a les seleccions espanyoles juvenils i sub-21, i ara ja el crida per jugar amb l’absoluta. És carn de mundial. Podrà el barcelonisme gaudir-lo a casa? Per què no diumenge en la supercopa contra el Madrid?