Deulofeu sí o sí

Avís per a nave­gants, per si vostè té feina o poc temps per a la lec­tura. Aquest és un arti­cle fet per un deu­lo­fe­ista con­vençut. Així que si té al·lèrgia al per­so­natge, mol­tes gràcies per tot i fins diven­dres que ve. I si no, si no el coneix prou o no té una opinió for­mada sobre el jove fut­bo­lista de Riu­da­re­nes, quedi’s, lle­geixi i valori. I si em fa con­fiança i s’apunta al club li asse­guro que serà ben­vin­gut.

Durant molts anys, Gerard Deu­lo­feu va dis­po­sar d’una cort d’adu­la­dors (alguns entre­na­dors inclo­sos) que, com acos­tuma a pas­sar, li van fer més mal que bé. Avui tota aque­lla gent (o més ben dit, la majo­ria) ha des­a­pa­re­gut del seu cos­tat. Els mem­bres del seu club de fans som poquets, però espe­rem ampliar-lo ben aviat. Deu­lo­feu ha tas­tat el Barça en totes les seves cate­go­ries. Va arri­bar a la Masia amb 9 anys i sem­pre va ser el millor del seu equip, cosa que li ha aca­bat pas­sant fac­tura. Com que per velo­ci­tat i habi­li­tat gua­nyava els par­tits mai va neces­si­tar la tàctica per sor­tir-se’n. I així va anar crei­xent, sobrat ell sobre la gespa i també fora. I com que les ordres eren gua­nyar les lli­gues i els tro­feus de pres­tigi, el nen-noi Gerard no va fallar en la missió i va aixe­car tots els tro­feus col·lec­tius i indi­vi­du­als pos­si­bles entre les abraçades dels seus tècnics, és clar, també cam­pi­ons. Però entre tants copets inútils a l’esquena es va tro­bar a fal­tar –en molts casos, no en tots– el rigor d’una edu­cació fut­bolística i per­so­nal ade­quada. I la dis­ci­plina. Com que era el millor, valia tot. I així va ser com en l’evi­dent camí cap a l’èxit van començar a aparèixer tants revolts que fins i tot es va témer per la con­tinuïtat a l’elit d’un dels més grans talents que ha donat el fut­bol de base del Bar­ce­lona en tota la seva història.

Deu­lo­feu va ser for­mat per jugar d’extrem al Camp Nou. Amb pilota va apren­dre el llen­guatge del mètode Barça a la per­fecció; en canvi, algú li va per­me­tre no assis­tir a les clas­ses en què s’expli­cava què fer quan el seu equip no la tenia. És clar, aga­fava la pilota i gua­nyava els par­tits. Feina feta. L’etern error dels tècnics que no pen­sen en el Barça, sinó en la seva pro­moció per­so­nal. Tots ells, i Deu­lo­feu, van omplir de títols els seus currículums, però tots ple­gats van obviar tan­tes lliçons impres­cin­di­bles per fer-lo juga­dor del pri­mer equip del FC Bar­ce­lona que m’agra­da­ria escol­tar-los avui donant el seu punt de vista. Doncs bé: Deu­lo­feu té tan­tes con­di­ci­ons físiques i tant talent que fins i tot ha sobre­vis­cut. Quants altres juga­dors han que­dat pel camí perquè algú no ha fet bé la seva feina?

Va debu­tar al pri­mer equip amb Guar­di­ola als 17 anys. Veia que era dife­rent a la resta, però també que tenia hàndi­caps. Fins i tot el con­vo­cava a des­hora al Mini­es­tadi per fer-li ses­si­ons par­ti­cu­lars. Ja sense ell, el club el va enviar –amb 19 anys!– a Angla­terra per jugar a l’Ever­ton. Perquè s’espa­vilés. I amb 20, al Sevi­lla. I amb 21 i 22, de nou a l’Ever­ton i al Milan (ja acu­mula 98 par­tits de lliga a les pri­me­res divi­si­ons espa­nyola, anglesa i ita­li­ana). I mal­grat ser un juga­dor edu­cat per jugar a l’exclu­siu sis­tema blau­grana –no és fàcil mar­xar per obrir-se camí en un món en què la pilota corre com­ple­ta­ment al revés que a can Barça– ha sobre­vis­cut, un cop més, perquè és molt bo.

Luis Enri­que no va tenir paciència, i ara li toca el torn a Val­verde. És evi­dent que el club pre­te­nia fer negoci amb ell, perquè fer-lo tor­nar però posar-li una clàusula de res­cissió de 20 mili­ons és una broma. 20 mili­ons! Quina poca con­fiança! O més ben dit, qui­nes ganes de ven­dre’l! Ara, sense Ney­mar, hi ha una escletxa. Amb l’arri­bada de Cou­tinho tor­narà a patir, però tindrà minuts. I si ve Dembélé? Doncs punt final a la seva car­rera blau­grana. Tenen el mateix per­fil i, amb ells, es bus­quen les matei­xes coses. Cal gas­tar-se més de 100 mili­ons amb el francès tenint Deu­lo­feu?

Si algú allà dins creu en el sig­ni­fi­cat del terme Masia, a banda de ser un edi­fici, ho ha demos­trar ara, pre­ci­sa­ment, amb una de les per­les del fut­bol de base blau­grana. Una opor­tu­ni­tat. Això és el que neces­sita Deu­lo­feu ara que ha cen­trat la seva vida, ha estat pare i, fut­bolísti­ca­ment par­lant, fins i tot ha bus­cat ajuda fora del club per com­pren­dre i millo­rar mol­tes de les coses que pas­sen sobre la gespa i que ell no ha entès. No n’hi ha gai­res, de juga­dors dife­rents, així que cal gau­dir-los. Lope­te­gui el va fer líder –i capità– a les selec­ci­ons espa­nyo­les juve­nils i sub-21, i ara ja el crida per jugar amb l’abso­luta. És carn de mun­dial. Podrà el bar­ce­lo­nisme gau­dir-lo a casa? Per què no diu­menge en la super­copa con­tra el Madrid?