El Barça ha necessitat temps per assumir que la derrota és inevitable en qualsevol temptativa de batalla amb l’NBA i, mentre inútilment feia mans i mànigues intentant posar portes al camp, no ha satisfet el problema real que té amb els jugadors del planter: que els joves sense potencial NBA també li marxen.

Fugen cames ajudeu-me i és comprensible que ho facin perquè fa anys que els únics lligams entre el bàsquet de base i el Palau Blaugrana són el criteri de l’entrenador del primer equip i la normativa –anomenats “espanyols” en la prehistòria, “seleccionables” ahir i “formatius” avui–. I en aquest escenari els joves no se’l creuen, el primer equip del Barça. Saben que hi és però saben que no és veritat. Rabaseda, Pérez, Paulí, Vila, Vilà, Sorolla, Eriksson, Hakanson, Peno. Les seves sortides i les seves circumstàncies són també el fracàs del club, i si el fet de tenir un lloc a dalt continua depenent de la llei i de la voluntat de l’entrenador de torn, és ben poc el sentit de la feina dels responsables i tècnics del planter. Sent el Barça un club menor en la jerarquia econòmica europea i mundial, la tasca de tots ells serà en va mentre no s’instauri un manament de club, inviolable i detergent, que decreti que en la plantilla del primer equip sigui obligat que com a mínim el 30% de les fitxes es destinin a jugadors formats a casa. Fent camí i morint amb personalitat, possibilitant que es pugui lluitar per poder fitxar tres o quatre jugadors diferencials a Europa i, principalment, donant un veritable significat i un recorregut a la formació que es fa al club, al treball dels tècnics i als esforços i a les il·lusions dels joves. O això, o a continuar malbaratant cèntims fitxant dotze jugadors d’edat consolidada però sense poder optar a cap primera espasa, tot resignant-se que la connexió equip-afició sigui imperceptible perquè guanyar, el que es diu guanyar, rarament es guanyarà.

O s’hi posa i hi ha un canvi de ritme dràstic, o en el mur de les lamentacions que és avui el planter blaugrana res canviarà: si el jove és prou bo per jugar al primer equip, un any i cap a l’NBA, i si no ho és perquè necessita temps, un entorn sa de recíproca confiança, tenir un rol, etcètera, frustracions i cagarel·la.