Opinió

La prova del cotó

En moments confusos com aquests, esperant fitxatges, ve molt de gust encreuar l’espasa amb el Madrid

S’acaba d’estrenar King Arthur, una estalviable versió de Guy Ritchie de la llegenda del rei Artús i l’espasa màgica Excalibur, que només podia ser empunyada per un elegit digne d’ocupar el tron, en uns temps molt confusos. Quedem-nos amb la idea...

Salvant totes les distàncies, de molt confusos també es poden considerar els temps presents per al barcelonisme (si més no, parlo per mi), a l’espera que es concretin –o no– els fitxatges que estem obligats a fer, però que per culpa de no haver fet els deures quan tocava (santa incompetència!), haurem de fer-los en un mercat totalment embogit. Cal reflexionar-hi profundament, però és el que hi ha.

En aquest sentit, l’arribada de Dembélé em sembla imprescindible, igual com la dels dos migcampistes (el de toc i el panzer), mentre que Coutinho aporta talent entre línies i pot jugar en dues posicions, tot i que dubto de la seva capacitat de treball. A propòsit, sorprèn desagradablement que no s’hagi atès l’única petició expressa, la del central Íñigo Martínez, feta pel nou tècnic.

La supercopa i el ‘sextet’

I, justament, en moments d’incertesa no hi ha res que em vingui més de gust que encreuar l’espasa amb l’enemic. Un clàssic t’encén la sang i et posa a to. El Madrid és equip potent, enfortit moralment i que sap, a més a més, que el factor arbitral sempre juga a favor seu. Però té punts dèbils. Demà ens visita per l’anada de la supercopa, un títol(et) –que s’hauria de ventilar a partit únic– amb el valor afegit que, si el guanyem, tallarem d’arrel aquesta il·lusió del “sexteto” que té el madridisme summament excitat.

Cal recordar que el sextet és una gesta exclusiva del Barça de Messi entrenat per Guardiola, firmada el 2009 (el triplet, les dues supercopes i el mundial). I així ha de ser pels segles dels segles. I només un digne descendent del millor equip de la història serà mereixedor de continuar la llegenda. Com el mite d’Excalibur. Serà el Barça de Valverde l’elegit? Somiar és gratis. Però el Madrid de Zidane no serà. A guanyar-los, i punt.

El doble enfrontament amb ells és una prova del cotó per a nosaltres. Entre altres detalls i matisos, i concretant una mica, friso per veure si quan els rivals superen la nostra pressió a primera línia, o quan senzillament deixem de fer-la, ja tenim un pla efectiu per corregir posicions i evitar que ens agafin l’esquena amb la facilitat que es presumeix –pel que hem vist– que ho faran; o, en la mateixa línia, també comprovarem si hem fet progressos en el concepte de controlar el partit (que no vol dir adormir la pilota al mig del camp, sinó saber marcar els temps del joc, que és molt diferent). En definitiva, hauríem de deixar clar que no som un equip estructuralment vulnerable.

El primer ‘atracament’

En el minut 24, Carvajal assisteix Casemiro, que marca en fora de joc (i el linier va aixecar la banderola!). D’acord que, a la primera part, el Madrid es diverteix amb el lamentable United de Mourinho (de fanfarró dotat tàcticament que era, a fanfarronet amb xandall que s’ha tornat), que ni volia la pilota, ni sabia què fer-ne, ni pressionava... Un desastre tàctic. El Mou United del primer acte va ser un butterfly team tan inofensiu com l’admirable Chapecoense del Gamper (estic orgullós del detallàs, de club sensible i gran de veritat, que vam tenir convidant-lo). Molt penós, José.

Però el primer gol, el que encarrila el partit –i més en una final– va ser, una vegada més, il·legal! Primer títol i primer atracament...