Lliçons d’estiu
Si l’estiu com a estació de descobriment, d’aprenentatge, és una temàtica tan recurrent en la literatura i el cinema és perquè se sustenta en l’observació de la realitat. Mirin, si no, tot el que hem après els culers aquest no sé si llarg però indiscutiblement càlid estiu. Que no vol dir que no ho sabéssim; recordin la màxima platoniana: aprendre és recordar. Hem après, per exemple, que Neymar es mou per diners, no com la resta dels cracs, especialment els que estem a punt de fitxar. I que és capaç de mentir com qualsevol polític posveritista, el que li augura un brillant avenir com a gestor i representant públic, sigui en una cambra legislativa o en qualsevol àmbit federatiu. Fins a tal punt domina aquest art, que podria aspirar a directiu del Barça i tot, potser de la mà de Piqué, chi lo sa? Això sí, ha quedat clara la lliçó que les seves mentides són més greus. Perquè són les d’un traïdor, i ara que la canícula ens ha enllumenat, veiem diàfana com mai la diferència entre un traïdor i un rebel. El primer pressiona i fot zitzània –i menteix, si cal– al Barça per marxar a un club que li paga més. El segon pressiona i fot zitzània –i la resta ja es veurà– al seu club per venir al Barça, que ens podem jugar un pèsol que li paga més. Posem per cas aquest Dembélé en rebel·lia al Dormund o aquell Coutinho que ahir demanava el transfer request al Liverpool perquè els red devils no volen negociar amb el Barça.
Hem après igualment, no es podia saber, que el fair-play financer era una ficció que es pot vulnerar impunement, i que als culers ens molesta, perquè és una injustícia, que hi hagi equips amb tants diners que els seus competidors no hi podem competir, com aquest PSG qatarià que ara ens fa sentir com si el Barça fos el Celta. I sabem, ara també, que 222 milions no són res, perquè no hem celebrat gaire que el club, que no es caracteritza precisament per saber vendre, hagi fet el negoci del segle amb Neymar, que va costar la meitat. I això, ves quina paradoxa, tot i que ara hem descobert que millor que marxés. Perquè ja se sap, i així ho explicarem als nostres nets, que en quatre anys aquest traïdor no ha contribuït de forma decisiva a guanyar tres copes, dues lligues i una Champions. I els nostres orgasmes, Ney, que sàpigues que eren fingits.
Entre els impagables descobriments estiuencs hi ha també la constatació que la directiva de Bartomeu és la que més s’assembla al poble, a l’home del carrer, a vostè i a mi, que, admeti-ho, si podem evitar-ho, no fem avui el que podem deixar per demà. El poble, de jove no fa fins última hora els deures, si és que els fa, i de gran, la declaració de la renda, si és que la fa. Que és el criteri que aplica la junta amb els fitxatges, si ens guiem pel nombre d’operacions tancades un dia abans de jugar-se el primer clàssic de la temporada davant aquest Madrid que ara, gràcies a Mou i la supercopa europea, hem constatat que és el millor equip de l’univers i que un cop més ha guanyat el sextet abans que comenci el curs.
En fi, els deixo i, amb ànims de seguir aprenent, els desitjo bones vacances.
