De Ronaldo Nazario a Neymar Jr
Després de vint anys, els culers han tornat a perdre la seva estrella brasilera. El juliol del 1997, Ronaldo Nazario va abandonar el club per fitxar per l’Inter. Fa tot just deu dies, París acollia entusiasmada Neymar Júnior. Tots dos s’han deslliurat del seu compromís amb el club pagant una xifra astronòmica. Tanmateix, algunes diferències separen els dos casos. Ronaldo va marxar al campionat més competitiu i ric del moment, amb grans equips com el Milan i la Juventus –campió d’Europa– i grans futbolistes com Zidane, Weah, Nedved i Zamorano. A més, l’Inter, malgrat la sequera de títols, tenia un gran prestigi europeu. Neymar, en canvi, jugarà en una lliga menor, poc competitiva, sense figures consagrades i en un club mancat d’un gran palmarès internacional. Un equip que ha accedit a l’elit europea gràcies a les injeccions de capital qatarià.
Per al Barça, la sortida de Neymar ha estat molt més avantatjosa econòmicament i menys traumàtica esportivament. El jugador ja estava gairebé amortitzat després de quatre anys i el club ha guanyat més del triple del que en va pagar. Sense Ronaldo, l’equip perdia el millor jugador del món. Tot i la marxa de Neymar, nominat tan sols una vegada al pòdium de la Pilota d’Or, Messi continua sent un valor segur.
Ara bé, des d’un punt de vista emocional, la maniobra de Neymar ha suposat un cop més dur per a l’afició. El pas de Ronaldo pel Barça va ser tan efímer que no es va arribar a establir cap vincle afectiu. Neymar, en canvi, feia quatre temporades que defensava els colors de l’equip. El seu compromís blaugrana va quedar aparentment segellat quan va besar amb orgull l’escut barcelonista després de la remuntada contra el PSG. I encara més amb les llàgrimes vessades un cop confirmada l’eliminació europea en ser derrotats per la Juventus. Semblava l’escollit per connectar amb el sentiment barcelonista i heretar el lideratge que ostenta el seu ídol, l’astre argentí. Tanmateix, ha marxat deixant un deute moral amb el club. El seu fitxatge, amb diversos judicis pel mig i condemnes per delictes fiscals, ha deteriorat la imatge de l’entitat.
Les reflexions de Montalbán sobre la figura de Ronaldo Nazario ens poden ajudar a entendre els motius de la inesperada sortida de Neymar. El fitxatge del futbolista brasiler l’estiu del 1996 pretenia fer oblidar el cessament de Cruyff. Els aficionats acollien un jugador fitxat a cop de talonari com si fos de casa, sense amoïnar-se pels jugadors del planter que quedaven relegats. Fins i tot, Montalbán argüia que si Ronaldo fos capaç de recitar un embarbussament en català podria aspirar a presidir la Generalitat (“De l’aficionat del futbol”, a Avui, 1996).
Poc abans que aterrés a Barcelona, el periodista reconeixia que estàvem al davant d’un jugador “diferent” i avisava de les dificultats per retenir-lo a Espanya. Els seus representants havien creat un negoci amb ell i procurarien treure’n el màxim profit. A més, Berlusconi, president de l’AC Milan, cercava un heroi esportiu per treure’s l’amargor de les derrotes polítiques (“Como si fuera esta tarde la última vez”, a El País Semanal, 1996). La primera crisi amb Ronaldo es va produir arran de l’escapada al carnaval de Rio, hores abans de la desfeta blaugrana contra l’Espanyol. Per Vázquez Montalbán, no calia “esquinçar-se les vestidures” per un viatge de plaer i culpava el sistema de joc. Un futbolista melancòlic tampoc era el més desitjable. Ronaldo havia de ser feliç. (“Ronaldo”, a Avui, 1997). De fet, els directius barcelonistes van fer venir a Barcelona la seva mare i la seva xicota.
Per Montalbán no quedava clar si es tractava d’un jugador o més aviat d’un producte de màrqueting. Fins al punt que qualsevol canvi d’imatge, per exemple el pentinat, acabaria depenent del patrocinador de torn. Els catalans havien d’acceptar que Ronaldo només havia de retre comptes a les multinacionals i a la selecció brasilera (Hipótesis sobre Ronaldo, a El País, 1997). Finalment, es van imposar els interessos comercials i el davanter va fitxar per l’Inter. La incapacitat del Barça per retenir el millor jugador del món també qüestionava un dels mites catalans: l’habilitat per comerciar (Sobre las afiliaciones de Dios, a El País, 1997). La desbandada de Ronaldo, però, permetria recuperar la mesura d’un país que preserva com un tresor els valors petits però sòlids (“Ronaldo”, a Avui, 1997).
Pel que fa a Neymar, és el pal de paller d’un gran negoci que li permet embutxacar-se més diners amb els anuncis que amb el futbol. La seva imatge cordant-se les botes formarà part de la història de la publicitat. La seva felicitat depèn d’acompanyar la seva germana en la seva festa d’aniversari i de gaudir del seu temps de lleure amb els tois. Malgrat tractar-se d’una marca mundial, el Barça no ha pogut fer front a un dels nous agents geopolítics: Qatar. I, atesa la impossibilitat de competir amb els grans inversors, tal vegada sigui el moment de recuperar els valors més singulars.
Vázquez Montalbán confessa que, en un país estranger, un taxista va identificar Barcelona gràcies a Ronaldo (“Una ciudad entre dos espectáculos”, a El País, 2002). Potser també passarà amb Neymar. Un reconeixement que, tal com ha succeït al terreny de joc, serà difícil d’assolir davant la gegantina ombra projectada per Messi.