Paulinho, metàfora d’un tot
Els primers 40 milions dels 222 que només ben gestionats evitaran l’efecte boomerang han volat a la Xina per un jugador que, als 29 anys, no n’ha durat mai més de dos enlloc on ha anat i que va ser triat pels seguidors del Tottenham com el pitjor futbolista de la història (135 anys) del club londinenc. Però vegem-ho per la part positiva. L’aterratge de Paulinho al Camp Nou facilita el relat historicista, perquè serà una metàfora idònia per fer cinc cèntims de com eren les coses al Barça l’estiu del 2017. Una època en la qual el futur que es veia en un jugador ja instal·lat en el retir daurat d’un futbol nou ric, però sense tradició era el futur que es negava als joves de la Masia, molt tocada i no per la FIFA. A Sergi Samper –ADN Barça des dels 6 anys– li van dir que es busqués la vida, Sergi Roberto es va olorar que seria plat de tercera taula i Carles Aleñá, renovat d’urgència en plena fugida de promeses, va deixar de somiar més estones de fogueig al primer equip. Cap maldecap, però, per a la junta directiva, que veia el futbol com a cosa menor. La major eren els negocis, i sí que els amoïnava que un politòleg no classificat –ni entre els bons escrivents al dictat ni entre els periodistes “dolents” que no deien amén a tot– convidés a no veure casual l’arribada de Paulinho i el fet que el club d’on provenia fos propietat d’Evergrande, holding amb qui deien que semblava que potser... una empresa de l’òrbita del president es volia entendre. 40 milions d’un club de socis per aplanar el camí d’un negoci privat? Que malpensada era la gent d’aquella època! N’hi havia prou que Paulinho jugués per esvair dubtes. Si amb ell l’equip guanyava, tots a corre-cuita a apedaçar els carnets, que cantava La Trinca; i si no, a apuntar-se a la moció de censura que un opositor anunciava per al setembre. Si res no canviava mai en aquell Barça de sempre era que, per més que una minoria anticipés esquerdes, només quan la pilota no entrava la majoria sentia trontollar els fonaments.