M’identifico amb Ernesto Valverde. I sé que pronunciar-ho en un dia com avui, amb el cadàver encara calent i la manifestació futbolística més pobra que se li recorda al Barça al Santiago Bernabéu vibrant en la retina, no és el més glamurós del món. Però què hi farem. Hi ha valors que estan per sobre de resultats, fins i tot de sensacions, i Valverde en transmet alguns que són traslladables a altres escenaris del nostre dia a dia: acceptar les coses com venen, adaptar-se, desdramatitzar, positivitzar... són conceptes indispensables per avançar i diria que el nou entrenador del Barça els ostenta com a trets característics de la seva personalitat. També és veritat que, intuint l’escenari de portes endins, el desgavell que es percep, no seria descartable que acabés vessant la paciència del mateix Valverde. Però agafant el seu passat com a referència, el Txingurri és coherència, és normalitat ara mateix en un entorn anormalment caòtic. El Barça ha deixat de ser un club modèlic i metòdic, en què es marca una línia vital, en què s’anticipen problemes, en què es preveuen solucions. Tot funciona a impulsos, es passa del blanc al negre en qüestió de dies, de Verratti a Paulinho i ningú posa rodes perquè Valverde pugui comandar una nau estable. I li tocarà caminar. Caldrà anar a peu. I Valverde podrà donar les gràcies si no li posen més traves, si li permeten abaixar el cap i treballar, aïllar-se d’un entorn desenfocat. “Em centro en els que som”, ha reiterat durant tota la pretemporada. I amb els que som, toca caminar. I Valverde, de moment, ho accepta. I amb els que som, s’hauran de prendre decisions, governar un vestidor avingut però difícil, ple d’història del futbol, de jerarquies perilloses, i trobar solucions per a un equip que presenta una coixesa visible. El primer intent va ser fallit, però el transfons del seu 3-5-2 presenta un entrenador amb ganes d’ajudar l’equip, falcar-lo tàcticament, d’adaptar-lo a l’evolució vital d’un Leo Messi que ja fa temps que viu per dins. L’hivern ha arribat i, aïllat al mig de l’estepa, Valverde s’haurà de posar la jaqueta i acceptar la seva travessia, una realitat injusta. Però les coses venen com venen.