Reconec que el gris és un color poc cridaner. Sovint, fins i tot, el fem servir per associar-lo a la mediocritat, a la tristor o a l’absència de lluïment. Quantes vegades no hem llegit que un equip ha estat gris o que un futbolista ha fet un partit gris per explicar que ha passat gairebé desapercebut. Per contra, el blanc o el negre criden molt més l’atenció. Ocupen extrems oposats a la gamma de colors i acompanyen millor a l’hora de fer una valoració més contundent, o bé molt positiva o, per contra, del tot negativa. No passen desapercebuts.

I normalment és així. Passem del blanc al negre en poc temps i oblidem que el gris pot servir també per parlar d’un punt intermedi, d’un punt de coincidència, per aglutinar aspectes bons i dolents a la vegada i no treure’n conclusions tan oposades. En l’argot futbolístic seria allò tan amanit que aquest jugador està fent una tasca grisa però efectiva.

I al meu entendre l’Espanyol fa temps que viu massa entre el blanc i el negre i tasta molt poc els grisos. Tot era blanc i immaculat quan Chen Yansheng es va convertir, fa prop de dos anys, en el propietari del club salvant l’entitat d’una situació econòmica més que complicada, i ara n’hi ha que ho pinten tot de negre perquè no han arribat els fitxatges il·lusionants que, això sí, algú va vendre amb massa alegria i sense haver fet prèviament els càlculs corresponents tal com tocava.

És cert que a l’Espanyol hi ha hagut gent que ha fet volar coloms abans d’hora i ha generat unes expectatives esportives molt per damunt de la realitat actual del club. S’ha generat una il·lusió desmesurada i els socis tenen dret a sentir-se decebuts i a demanar-ne explicacions.

Però també és veritat que això no els ha de fer oblidar d’on venia l’entitat fa poc temps enrere i on es troba ara. Tant en l’aspecte econòmic com en l’esportiu. I segurament si es fa aquest exercici de retrospecció es veurà que ni és qüestió de tirar coets com tampoc d’engegar-ho tot a dida. L’Espanyol potser no tindrà la plantilla que alguns esperaven i d’altres van prometre, però tampoc té un equip com el de fa un parell de temporades, fet a base de cessions, de jugadors arribats a cost zero i venent-te els teus millors actius cada any.

Que s’hagin generat unes expectatives que després no es poden complir no vol dir que aquest Espanyol no pugui ser un equip competitiu. Segurament no per anar a Europa encara, però tampoc per tornar a caure en la resignació i el pessimisme d’èpoques passades.

Ni blanc, ni negre. Gris. I posats a demanar, que sigui gris però efectiu.