Reco­nec que el gris és un color poc cri­da­ner. Sovint, fins i tot, el fem ser­vir per asso­ciar-lo a la medi­o­cri­tat, a la tris­tor o a l’absència de lluïment. Quan­tes vega­des no hem lle­git que un equip ha estat gris o que un fut­bo­lista ha fet un par­tit gris per expli­car que ha pas­sat gai­rebé des­a­per­ce­but. Per con­tra, el blanc o el negre cri­den molt més l’atenció. Ocu­pen extrems opo­sats a la gamma de colors i acom­pa­nyen millor a l’hora de fer una valo­ració més con­tun­dent, o bé molt posi­tiva o, per con­tra, del tot nega­tiva. No pas­sen des­a­per­ce­buts.

I nor­mal­ment és així. Pas­sem del blanc al negre en poc temps i obli­dem que el gris pot ser­vir també per par­lar d’un punt inter­medi, d’un punt de coin­cidència, per aglu­ti­nar aspec­tes bons i dolents a la vegada i no treure’n con­clu­si­ons tan opo­sa­des. En l’argot fut­bolístic seria allò tan ama­nit que aquest juga­dor està fent una tasca grisa però efec­tiva.

I al meu enten­dre l’Espa­nyol fa temps que viu massa entre el blanc i el negre i tasta molt poc els gri­sos. Tot era blanc i imma­cu­lat quan Chen Yans­heng es va con­ver­tir, fa prop de dos anys, en el pro­pi­e­tari del club sal­vant l’enti­tat d’una situ­ació econòmica més que com­pli­cada, i ara n’hi ha que ho pin­ten tot de negre perquè no han arri­bat els fit­xat­ges il·lusi­o­nants que, això sí, algú va ven­dre amb massa ale­gria i sense haver fet prèvia­ment els càlculs cor­res­po­nents tal com tocava.

És cert que a l’Espa­nyol hi ha hagut gent que ha fet volar coloms abans d’hora i ha gene­rat unes expec­ta­ti­ves espor­ti­ves molt per damunt de la rea­li­tat actual del club. S’ha gene­rat una il·lusió des­me­su­rada i els socis tenen dret a sen­tir-se dece­buts i a dema­nar-ne expli­ca­ci­ons.

Però també és veri­tat que això no els ha de fer obli­dar d’on venia l’enti­tat fa poc temps enrere i on es troba ara. Tant en l’aspecte econòmic com en l’espor­tiu. I segu­ra­ment si es fa aquest exer­cici de retros­pecció es veurà que ni és qüestió de tirar coets com tam­poc d’enge­gar-ho tot a dida. L’Espa­nyol pot­ser no tindrà la plan­ti­lla que alguns espe­ra­ven i d’altres van pro­me­tre, però tam­poc té un equip com el de fa un parell de tem­po­ra­des, fet a base de ces­si­ons, de juga­dors arri­bats a cost zero i venent-te els teus millors actius cada any.

Que s’hagin gene­rat unes expec­ta­ti­ves que després no es poden com­plir no vol dir que aquest Espa­nyol no pugui ser un equip com­pe­ti­tiu. Segu­ra­ment no per anar a Europa encara, però tam­poc per tor­nar a caure en la resig­nació i el pes­si­misme d’èpoques pas­sa­des.

Ni blanc, ni negre. Gris. I posats a dema­nar, que sigui gris però efec­tiu.