La història recent del Barcelona omple d’orgull els seus seguidors. No és per a menys. Al culer li agrada sentir-se especial i no hi ha dubte que en els darrers temps ho ha estat. Futbolísticament, el Barça s’ha erigit com la referència mundial del sector de la pilota molt més enllà dels títols. Utilitzant el camí més difícil, és a dir, el de vèncer també estèticament, el club blaugrana ha despertat tanta admiració que fins i tot l’etern rival, el Real Madrid, ha hagut de treure el bolígraf i la llibreta per mirar d’aprendre’n. En aquesta direcció, no hi ha dubte, es pot afirmar que algú a la casa blanca es va aplicar en el seu estudi. El del fons i el de la forma. I així estem, amb Zinedine Zidane i Cristiano Ronaldo aixecant títols i despertant la mateixa admiració mundial que fa quatre dies provocava l’obra de Johan Cruyff i de tots els seus continuadors.

Avui, la realitat situa cadascú al seu lloc. La tan reclamada evolució del mètode ens ha portat fins a aquí i, és clar, la perspectiva del temps ajuda en l’anàlisi. L’expresident Rosell sempre deia que el futbol anava en direcció contrària a l’escollida pel Barcelona i que, amb les plantilles que té el Barça, qualsevol entrenador guanyaria títols. Ho deia en temps de Pep Guardiola. I va escollir Martino per fer el relleu després del terrible desenllaç de la malaltia de Tito Vilanova. No cal comentar el resultat de tot plegat. Josep Maria Bartomeu, recordem-ho, l’home que va dir que Rosell és una de les cinc persones d’aquest món que més saben de futbol, va seguir el camí del seu referent construint una estructura esportiva que ha portat a la institució a la surrealista situació actual. Massificació de càrrecs, disparitat de criteris entre els responsables, desconeixement ideològic de les essències de l’èxit blaugrana, inexperiència i inseguretat...

La confecció de la plantilla del primer equip voreja l’expedient X. El camí ha fet tants revolts que hi ha massa gent marejada: esperant Dembélé, el club ja ha fitxat Semedo i Paulinho; ha deixat Seri i Íñigo Martínez humiliats; manté Coutinho en rebel·lia i la Real Sociedad, el Niça, el Liverpool i el Borussia de Dortmund (una mica menys) traient foc pels queixals. I la Masia, també. Això sí, amb el Guangzhou xinès, emocionat. I sense Neymar. Amb tot el que li van donar, amb tanta mentida explicada i tanta veritat callada, amb tanta enginyeria per amagar a Messi la realitat, amb condemna vergonyant inclosa, amb tot plegat, Neymar diu que són dirigents indignes per al Barça. No s’ho mereixen. Ni tampoc les declaracions d’Alves en la mateixa direcció. Són mercenaris, és clar.

També ha parlat Sergio Busquets. I Piqué. A quin bàndol posem aquests jugadors? Als que volen els diners i córrer, o als que s’estimen el club? I Messi? Ell que va motivar el darrer dinar de germanor entre la plantilla i que s’ha negat a regalar la foto de la signatura de la seva renovació anunciada per Bartomeu sense ni una foto ni una declaració del crac, simplement, per tapar la vergonya del Seient lliure i els touroperadors afavorits? No, Messi no ha firmat encara. També cal dubtar de Messi? Com s’han de qualificar les seves fotos –aquestes, sí– amb Neymar (i Alves) i amb la resta de jugadors de la plantilla? Quin missatge estan enviant?

Potser ha arribat l’hora que Josep Maria Bartomeu hi digui la seva. Encara que pugui semblar el contrari, continua sent el president. I, en aquests casos, acostuma a ser positiu que el soci escolti el màxim responsable de l’entitat. Potser, si ho creu oportú, per dir que els futbolistes s’estan excedint en les seves responsabilitats i actuacions. O potser, no.