“Aquest Barça és més dèbil”, va dir l’administrador delegat del Juventus, Beppe Marotta, després del sorteig. Tot seguit, ho va matisar: “Cal esperar, però, com es tanca el mercat per calibrar el seu potencial.” Interessant reflexió que coincideix amb la idea expressada des del vestidor del Barça i que ha acabat de convèncer els qui han de prendre les decisions: o fitxar, o res a pelar. Aquest és el missatge.

El PSG ha rebentat el mercat i el món del futbol ha embogit definitivament tot creant una perillosa bombolla de preus immorals que, la lògica indica, haurà d’aturar-se d’alguna manera, tot posant uns límits infranquejables, per exemple, com es fa en l’esport professional nord-americà. Però, avui, això és el que hi ha. I nosaltres, presoners de la nostra incompetència (de no haver fet els deures quan tocava), hem acabat pagant molt més per Ousmane Dembélé del que era raonable. Dita la qual cosa, futbolísticament es tracta d’una adquisició –al meu parer– molt necessària. El francès és un pura sang de 20 anys amb un potencial enorme. Jugador en formació, ha de créixer i, lògicament, millorar aspectes com la presa de decisions, la definició i altres de relacionats amb la maduració del futbolista. I, també, ha d’incrementar els seus registres golejadors.

De fet, l’escenari ideal per a la integració tranquil·la de Dembélé al Barça hauria estat, penso, complementant-se amb un trident (amb Neymar) disposat a fer rotacions. El “quart davanter” de primer nivell que demanàvem a final de la temporada passada. La realitat, però, és que al noi se li exigirà un rendiment immediat altíssim. És profund, capaç de conduir, driblar i xutar amb la cama dreta o amb l’esquerra gairebé indistintament, desequilibrant i amb personalitat.

És bàsic que Messi, el primer beneficiat del fitxatge del jove francès, l’aculli des del primer dia com el seu nou príncep. En Dembélé, Leo ha de trobar, per qualitat i perfil, el soci que va perdre amb la fugida de Neymar. També sembla que acabarà arribant Coutinho, a un preu igualment inflat. No seria la meva primera opció, però és clar que el brasiler, de 25 anys, ens aportarà talent i desequilibri entre línies.

Evidentment, el dispendi total d’ambdues operacions és molt exagerat i molt debatible (i més en el nostre cas, que no tenim ni un magnat, ni un xeic, ni un estat al darrere que ens financi). En aquest sentit, fa setmanes que vaig escriure que, nosaltres, per continuar sent competitius en aquest escenari d’irracionalitat, havíem de treballar bé el planter i ser els més hàbils, els més ràpids i els més decidits en els fitxatges: trobar el talent abans que ningú i contractar-lo abans que el seu preu es multipliqui (precisament, el que no vam saber fer l’any passat amb Dembélé, quan l’hauríem hagut de fitxar del Rennes i cedir-lo a un bon equip).

Però, avui, sense aquests fitxatges, que són els que han de marcar les diferències juntament amb Messi (que continua sense firmar, un detall a tenir en compte, també, en tot aquest procés) i Suárez, ens hauríem de resignar a veure com la penya dels germans Padrós marca musculatura amb nosaltres fent de comparsa (l’altre dia, contra el Betis, treies Messi i allò semblava un Guingamp-Tolosa de la lliga francesa, el campionat menor on ara juga el nostre amic...). Amb aquests dos, més els que tenim, estarem en disposició de no ser inferiors a ningú, començant per aquesta vecchia signora crescudeta que ens espera a la Champions.