“Froome es queda, Froome no va bé”
Si no tens més remei que seguir les etapes del Tour de França o de la Vuelta a Espanya per TVE –que és el meu cas quan no estic a la redacció del diari–, les jornades ciclistes s’acaben convertint en un autèntic suplici. Especialment si són de muntanya i Chris Froome hi és pel mig. I en els últims anys hi és sempre, pel mig. I si a més també hi apareix Alberto Contador, tot va en augment. El guió és quasi sempre el mateix. “Froome no fa bona cara.” “Sort en té, dels seus companys.” “No respon a l’atac.” “Froome es queda.” “Li costa agafar el ritme.” I així una bona estona. Fins que Froome deixa de fer mala cara, encara que ja no li quedi cap company, agafa el ritme i no només respon als atacs, sinó que deixa els rivals enrere.
L’últim capítol d’aquest serial el vam veure, i viure, diumenge en la pujada a aquell desert que anomenen Cumbre del Sol i que és un autèntic homenatge a l’especulació immobiliària. L’Sky tirava, Froome seguia, Bardet ho provava, també De la Cruz, fins que Froome va decidir tirar cap amunt i només el van seguir, per dir alguna cosa, Chaves i Woods. Recorden la narració de Carlos de Andrés? Va ser, si fa no fa, com la del dia abans al Xorret de Catí. El dia abans, Froome anava amb Contador i sembla que l’únic que feia alguna cosa era el madrileny. Diumenge, Froome portava Chaves amb la llengua fora i el narrador alabava el comportament del colombià, com si Froome no hi fos. De tant en tant, feia la impressió que s’adonava del que estava dient i també elogiava Froome, però amb recança. Algú pot dir ara que Froome ja és una estrella i que el que feia el narrador era destacar l’esforç de Chaves, que no ho és. Potser ho compraria si algú em convenç que, en la mateixa situació, posant Contador –o Valverde– al lloc de Froome, la narració hauria estat la mateixa: destacant com el segon seguia –o intentava seguir– el ritme del primer i no com el líder anava despenjant tots els seus rivals. No ho crec ni ho compro.