El Girona, un somni que no s’acaba

“L’any que ve reben­ta­rem el Barça i el Madrid, els reben­ta­rem a tots!” Aquesta va ser una de les fra­ses estel·lars que va cri­dar Pere Pons des del balcó de l’ajun­ta­ment de Girona el dia de la cele­bració de l’històric ascens a pri­mera divisió. El comen­tari, segu­ra­ment fruit de l’eufòria del moment, va exci­tar de valent l’afició al mateix temps que va fer posar les mans al cap al direc­tor espor­tiu, Qui­que Cárcel, que tot i som­riure tímida­ment era cons­ci­ent de la feina que li venia a sobre per con­fec­ci­o­nar una plan­ti­lla de garan­ties. Van anar pas­sant els dies i el club va anun­ciar les bai­xes i els pri­mers fit­xat­ges –al prin­cipi van arri­bar amb comp­ta­go­tes–, cosa que es va con­ver­tir en el tema de con­versa per excel·lència en el dia a dia de la ciu­tat. Uns més opti­mis­mes que d’altres, molts afi­ci­o­nats tenien seri­o­sos dub­tes del ren­di­ment que podria ofe­rir l’equip, que va rea­lit­zar una pre­tem­po­rada força irre­gu­lar pel que fa a resul­tats i que tenia un calen­dari d’allò més exi­gent en el tram ini­cial de lliga –Atlético, Màlaga, Ath­le­tic, Sevi­lla, Leganés, Barça, Celta, Vila-real, Dépor i Madrid en les pri­me­res deu jor­na­des–. Però quan ha arri­bat l’hora de la veri­tat el Girona ha dei­xat tot­hom boca­ba­dat, pri­mer superant el City en el tro­feu Costa Brava (1-0), després posant con­tra les cor­des l’Atlético en el debut (2-2) i el cap de set­mana pas­sat asso­lint el pri­mer tri­omf con­tra el Màlaga (1-0).

Més enllà dels resul­tats, el con­junt gironí ha demos­trat un nivell de com­pe­ti­ti­vi­tat enve­ja­ble, no donant cap pilota per per­duda, sent soli­dari en defensa i pràctic en atac. Man­te­nint el mateix sis­tema de joc que l’ha por­tat a la glòria, Pablo Machín ha seguit con­fi­ant en bona part del bloc del curs pas­sat (set juga­dors de l’onze titu­lar que ha repe­tit el tècnic ja eren en l’equip), una aposta que, com­bi­nada amb la magnífica res­posta dels nou­vin­guts –Gorka, Ber­nardo, Muni­esa i Stu­ani, a més dels fut­bo­lis­tes de refresc– han con­ver­tit el Girona en un engra­natge molt difícil de superar. La poca par­ti­ci­pació fins ara de Dou­glas Luiz, teòrica­ment cri­dat a mar­car diferències, ho diu tot del ren­di­ment de l’equip, i és que a veure qui s’atre­veix ara a fer seure Gra­nell, Borja o Pere Pons, per dir-ne tres. L’afició de Mon­ti­livi també ha fet un pas enda­vant quant a assistència i deci­bels al camp, i ara caldrà veure com res­pon l’equip a domi­cili. Encara queda molt, però de moment les sen­sa­ci­ons no poden ser millors. El Girona ha engres­cat tota la ciu­tat i sem­bla dis­po­sat a que­dar-se molts anys a pri­mera –les entra­des del City i Pere Guar­di­ola en l’acci­o­na­riat del club refor­cen encara més el pro­jecte–. Pot­ser Pere Pons no anava tan mal enca­mi­nat.