L’ordre per la finestra
L’Eurobasket que arrenca avui tancarà una llarga etapa en què hem pogut posar l’esport de la cistella com un model a seguir pel que fa a la relació entre el calendari de clubs i el de seleccions. Des de l’última enretirada dels partits de seleccions durant la temporada –és nova la denominació finestres FIBA, però no el fet de jugar fases classificatòries al novembre o al febrer–, el bàsquet s’havia instal·lat en el pragmatisme de fer jugar les seleccions cada estiu i que els europeus fossin alhora classificatoris per a mundials i Jocs Olímpics, deixant així el cicle de tardor a primavera només per a les competicions de clubs.
No he trobat en tots els anys de vigència d’aquest ordre ni un sol aficionat de cap club que trobés a faltar partits de seleccions durant la temporada ni, tampoc, ningú dels que xala fent onejar la bandera quan juga el seu país que trobés massa llarga l’espera fins a la cita següent, perquè la doble virtut d’aquest sistema era que, a la vegada que no s’entorpia el curs, es garantia un campionat de seleccions cada estiu. Però no és, santa innocència, en atenció a cap aficionat d’enlloc que es decideix res, sinó des d’uns interessos que, en aquest cas, no poden ser només econòmics.
No sé veure què hi guanyarà la FIBA fent partits de seleccions sense jugadors d’NBA ni d’Eurolliga i, alhora, deixant l’estiu que ve orfe de campionat masculí de primer nivell per primer cop des de la fi, el 1945, de la Segona Guerra Mundial. Per contra, és fàcil creure que el gran interès de la FIBA sigui el de mostrar múscul a despit i amb pocs miraments ni per cuidar el poc que li queda. En qualsevol cas, la involució del calendari fa evident la crua realitat que mai es pot donar res per superat, només en estat de treva. Tornaran les seleccions a envair el curs dels clubs i no ho faran des de cap lògica, sinó des de l’orgull de qui se sap perdedor però vol exhibir força llençant per la finestra un ordre que era òptim i que, en endavant, ja no posarem com a exemple.