L’ACB no pot esperar més a reinventar-se
L’ACB va entrar en joc l’any 1983 com a resposta a la indolència per part del món federatiu davant els interessos i la problemàtica del bàsquet professional. Va ser una organització pionera, amb rèpliques en alguns estats europeus, que va saber capitalitzar la locomotora d’imatge que va ser la plata olímpica espanyola del 1984 i convertir-la en un impuls positiu. Però tot canvia i tot s’accelera i fa temps que el model de l’ACB flaqueja pel que fa a la presa de decisions. L’acord per als grans temes es decanta més cap al consens que cap a la majoria i, per tant, aquestes decisions estan sota el jou d’una majoria de bloqueig relativament fàcil d’aconseguir. La intenció és impecable però el resultat, poc operatiu.
No és la primera vegada –i en vindran més– que reclamo que l’ACB sigui conscient de la seva posició en la correlació de forces del bàsquet europeu. De l’ACB va sortir l’Eurolliga però, com sol passar en cada família, l’espècie millora amb cada generació, la criatura s’ha fet gran i quan ha desplegat la seva oferta, els millors s’hi han apuntat. Els intents de FIBA per recuperar el poder i la influència perduda arriben tard, porten l’etiqueta de perdedor (Basketball Champions League) o, pel perjudici irracional que causen a les lligues de clubs, són ridícules (finestres de seleccions).
L’ACB ha de ser conscient que no té tants asos com anys enrere i valorar com un actiu de valor incalculable que alguns dels millors equips de l’Eurolliga (el Barça, el Madrid i el Baskonia tenen plaça fixa i aquest curs també hi seran l’Unicaja i el València) siguin membres de l’associació. Cinc són una minoria entre divuit, però poden bloquejar determinades decisions. I si en el passat a l’ACB hi havia dos sectors, un aglutinat pel Barça i l’altre pel Madrid, avui dia els interessos i necessitats dels dos grans clubs de futbol són absolutament els mateixos, i coincidents amb els dels altres clubs de l’Eurolliga.
L’alerta que repetidament fan sonar els quatre grans no és el conte d’en Pere i el llop. L’ACB, també debilitada perquè cada estiu que va als jutjats perd, té dues alternatives. O entén que els grans li aporten valor i redueix el nombre de partits perquè el seu calendari sigui compatible amb l’Eurolliga o es resigna a mantenir una competició que potser continuarà sent de 18 i amb play-off, però sense els equips que li permeten vendre els drets d’imatge i ingressar uns diners que reverteixen en tots. Si els clubs petits mantenen la mirada de curta volada, de defensar només l’interès particular, mirant de preservar la plaça a qualsevol preu, potser continuaran a l’ACB però en pocs anys seran més pobres del que són ara.