Feia temps que no sentia tanta vergonya aliena, com a periodista esportiu, escoltant els comentaris d’un periodista durant una retransmissió com la que vaig sentir dissabte al migdia durant la final del mundial d’hoquei sobre patins femení que va oferir Teledeporte. Ara qui penso, però, tampoc fa tant de temps, perquè el campionat mundial d’atletisme de Londres es va acabar el 13 d’agost. En tot cas, els despropòsits que va encadenar el narrador de la final, Ángel Cárceles, van ser de l’alçada d’un campanar. Especialment a partir del moment en què Maria Díez va marcar el 5-7 que deixava gairebé enllestit el títol per a la selecció espanyola.

Tot va començar quan va dir que la jugadora era asturiana. Maria Díez va néixer i es va formar a Igualada i juga a l’equip de Gijón, ara anomenat Hostelcur Gijón HC des del 2012. Evidentment, en aquesta era de les xarxes socials, li van esmenar l’errada ràpidament. Cárceles va rectificar, però llavors va ser quan tot es va embolicar, perquè va voler justificar l’errada –tots ens equivoquem– argumentant que és molt difícil tenir informació dels jugadors i dels equips en el món de l’hoquei sobre patins. I va dir que provessin a fer una cerca a Google amb el nom de la jugadora en qüestió a veure què trobaven. Doncs si la fan veuran que el primer resultat que apareix és l’entrada de la Viquipèdia, en castellà, on queda clar on va néixer. Cap problema.

Però és que, a més, quan Maria Díez va fer el 5-7, s’hi va referir amb el sobrenom de Peke amb què és coneguda en el món de l’hoquei sobre patins. I també va dir que era el seu segon mundial i que també tenia tres europeus. Queda clar, doncs, que Maria Díez fa molts anys que és a la selecció espanyola –les deu jugadores que han estat ara campiones són les mateixes que ho van ser el 2016–. No vaig acabar d’entendre el perquè de l’embolic sobre si Díez era catalana o asturiana. La cosa no va acabar aquí, perquè llavors va sumar i va restar i va dir que, així, a la selecció hi ha vuit catalanes i dues asturianes –quan realment hi ha set catalanes i tres asturianes.

Tot plegat un gran embolic que no beneficia gens un esport minoritari –més encara en la versió femenina– del qual els grans mitjans només es recorden quan donen glòria a la marca España. Una glòria, però, que en el cas de l’hoquei femení –sis títols mundials– no deu ser suficient –massa presència catalana, potser?– per tenir més espai en els mitjans. Que hagi estat aquest el diari esportiu que ha donat més espai a la seva portada a les noies de l’hoquei –i menys als nois del futbol, també s’ha de dir– també indica prou bé com està el pati.