El convenciment que el Barça té un bon equip és el missatge triat. Ara cal convèncer algú. Més d’un. Molts. Vaja, que té el millor equip malgrat tot el viscut aquest estiu per afrontar una nova temporada. En totes les competicions. Europa inclosa. Sembla estrany que no es vegi. Consideren que s’ha de fugir de la incertesa. Del pessimisme. Aquest discurs obvia tot el que s’ha viscut. I els fitxatges que no s’han fet i els que s’han desfet. Que marxi Neymar, tot i que era un fet confirmat al dos-cents per cent que es quedava; que Messi es faci el ronso per renovar encara que sigui per confirmar el que ja ha signat el seu pare; que Paulinho surti públicament i es reivindiqui per dir que segur que serà útil malgrat els dubtes que genera el seu fitxatge; que la gent de la casa no tingui el protagonisme que sempre hauria de tenir i marxi amb poc convenciment i sense deixar res a la caixa blaugrana i que els jugadors que haurien de marxar de moment es quedin són situacions viscudes aquest estiu a so de bombo i platerets. I presents en tots els mitjans. I de moment sense resposta. Probablement més d’un futbolista que ha aparegut en les portades dels esportius podria reclamar atenció psicològica a càrrec del Barça pel que ha viscut aquest estiu.

Tot el que s’ha fet i sabut en l’entorn blaugrana, especialment pel que fa a altes i baixes obliga a fer autocrítica. I ara per ara hi ha poca disponibilitat a fer-ne. No hi ha motius. Es fa difícil de pair que el mercat futbolístic no s’aplegui als interessos del Barça. Al club blaugrana, si algú mana, s’ha vist que apareix algú que mana una mica més. I un altre que mana una mica més que el que mana una mica. Tanta inseguretat re-clama que cal algú que vigili qui vigila. Molta competència que no se sap si és lleial o no. Les decisions tècniques per incorporacions externes sempre han tingut una rèplica dins del club. I s’han quedat sense temps. I sense arguments. Amb més d’un criteri. I amb diners. No era un problema de diners. El Barça té les butxaques plenes de bitllets i alguns espavilats ja es veien fent el negoci de la seva vida. Molt desplegament pel món i ben pocs resultats. I massa responsabilitat de com gastar els diners. Se sap que en futbol, en l’esport, els diners no garanteixen res. Ni donen felicitat..., però ajuden. I en ocasions desgavellen algun projecte esportiu. I l’entrenador s’ho mira pendent que li facin un bon equip. És el que li han dit. Privadament i públicament. No se sap si és de l’opinió que hi ha millor equip que la temporada passada o no. Es miri del dret o del revés. Massa rics per ser esportivament pobres.