Ressorgir en el món de l’esport d’elit té el mèrit de tornar a ser virtuós des de la persistència i la tolerància fins a la frustració. Les lesions i el seu impacte psicològic sovint aniquilen les esperances de tornar al màxim nivell. Només des de la fortalesa mental i la humilitat es recupera el camí de l’èxit. Marcel Zamora va tornar a guanyar aquest estiu l’Embrunman (un dels ironman més durs del món) després de passar pel quiròfan el 2015 per una operació de taló. Rafa Nadal tornar a ser número 1 del tennis mundial un cop superat el via crucis de les molèsties al genoll; l’argentí Juan Martín del Potro ha arribat a semifinals de l’obert dels Estats Units després d’un autèntic calvari amb els canells i Venus Williams ja ha jugat aquesta temporada dues finals de Grand Slam i és a les portes de la tercera després de ser diagnosticada fa uns anys de la síndrome de Sjögren, una malaltia autoimmune.

Tots quatre tenen en comú que han caigut i s’han aixecat en un món efímer que destrona campions a velocitat de vertigen. La fortalesa és l’hàbit del bon lluitador, de qui mai es rendeix i és capaç de fer de la contrarietat la realització del desig. Tot i que cadascú amb el seu estil, tots quatre han forjat caràcters guanyadors des del reconeixement de les seves limitacions. L’esport projecta models a copiar, referents socials que generen patrons a imitar. Tots s’havien posat a l’horitzó reptes difícils però assolibles. Perquè qui ja ho ha fet una vegada sap com arribar-hi de nou. El final del camí és conegut, però la manera d’arribar-hi varia i molt. Un esforç a l’abast de pocs, un sacrifici que arriba al seu punt culminant i que fa de Marcel Zamora, Rafa Nadal, Juan Martín del Potro i Venus Williams esportistes d’una dimensió especial. El cos fa el que la ment li diu i la fortalesa mental d’aquests quatre esportistes els ha portat, de nou, a la victòria. Per perseverança i per diversió. Aquí també és vàlid allò de la revolució dels somriures.