Tran­quils. No tin­drem ara un debat tor­pe­di­nat ni exer­ci­cis de fili­bus­te­risme absurd i ridícul. Sen­zi­lla­ment, asse­nya­la­rem una nor­ma­tiva, que busca i pretén un encaix, de rere­fons romàntic, si ho voleu, però que xoca amb una rea­li­tat que li passa per sobre. Parlo de la lliga espa­nyola de fut­bol, de la nor­ma­tiva sobre els dor­sals, i de l’obli­ga­to­ri­e­tat de lluir certs números per al pri­mer equip. Parlo del 21 de Dani Jar­que. Parlo del 16 d’Anto­nio Puerta. De la volun­tat dels seus clubs, Espa­nyol i Sevi­lla, de reti­rar els dor­sals. I de la impos­si­bi­li­tat de fer-ho. Del con­trast de veure com a Cor­nellà hi ha un minut Jar­que, el 21, o al Pizjuán un minut Puerta, el 16, en con­tra­po­sició a una nor­ma­tiva esbi­ai­xada. L’espon­taneïtat con­tra la legis­lació. El fut­bol, cada vegada més lluny dels seus.

En el fut­bol espa­nyol, a diferència, per exem­ple, del cal­cio, els clubs de pri­mera divisió estan obli­gats a adju­di­car, als fut­bo­lis­tes del pri­mer equip, dor­sals que van de l’1 al 25. Això vol dir que, si un equip té 25 fit­xes, 25 juga­dors, aquests han d’anar enu­me­rats cor­re­la­ti­va­ment del pri­mer fins a l’últim. Ni més ni menys. Aquesta mesura, a pri­ori molt rao­na­ble, té com a rere­fons man­te­nir l’essència d’una part de la sim­bo­lo­gia del fut­bol. És a dir, dor­sals de l’1 a l’11. Com abans, quan el fut­bol es dibui­xava des de la nume­ro­lo­gia. “Juga de 4.” “Car­ril del 8.” “Ocupa la posició del 10.” Records d’un fut­bol en què els juga­dors no lluïen el nom sobre el dor­sal. Però són aque­lles bou­ta­des del fut­bol espa­nyol i els seus orga­nis­mes. S’orga­nit­zen clàssics a Miami al mes d’agost, el Madrid juga al Camp Nou de verd, ens pas­sem el roman­ti­cisme del fut­bol per la car­tera i, en canvi, amb els dor­sals, ens tor­nem uns puris­tes. Bah! Però en fi, que­dem-nos amb el fet que la fina­li­tat desprèn cert roman­ti­cisme. Pop com a ani­mal de com­pa­nyia.

Els expo­nents més clars d’aquesta nor­ma­tiva, con­ver­tida en pro­blemàtica, són l’Espa­nyol i el Sevi­lla. Els casos de Dani Jar­que i d’Anto­nio Puerta, fut­bo­lis­tes tras­pas­sats quan esta­ven en actiu i als quals els seus clubs han pretès, sense encert, reti­rar el seu dor­sal, han fet aflo­rar les con­seqüències d’una legis­lació per­versa. Des­co­nec fins a quin punt aquests clubs, amb el suport d’altres, han pres­si­o­nat per rever­tir aquesta situ­ació. Pel que sabem, no han tren­cat els ous, cosa que encara evi­den­cia més els defec­tes d’un fut­bol malalt. La lliga, i els seus clubs, hau­rien de fer una reflexió sobre cap a on volen por­tar el fut­bol del pre­sent, cada vegada més allu­nyat dels afi­ci­o­nats. Men­tres­tant, els segui­dors con­ti­nu­a­ran moral­ment per sobre de la llei, home­nat­jant els seus símbols.