Tranquils. No tindrem ara un debat torpedinat ni exercicis de filibusterisme absurd i ridícul. Senzillament, assenyalarem una normativa, que busca i pretén un encaix, de rerefons romàntic, si ho voleu, però que xoca amb una realitat que li passa per sobre. Parlo de la lliga espanyola de futbol, de la normativa sobre els dorsals, i de l’obligatorietat de lluir certs números per al primer equip. Parlo del 21 de Dani Jarque. Parlo del 16 d’Antonio Puerta. De la voluntat dels seus clubs, Espanyol i Sevilla, de retirar els dorsals. I de la impossibilitat de fer-ho. Del contrast de veure com a Cornellà hi ha un minut Jarque, el 21, o al Pizjuán un minut Puerta, el 16, en contraposició a una normativa esbiaixada. L’espontaneïtat contra la legislació. El futbol, cada vegada més lluny dels seus.

En el futbol espanyol, a diferència, per exemple, del calcio, els clubs de primera divisió estan obligats a adjudicar, als futbolistes del primer equip, dorsals que van de l’1 al 25. Això vol dir que, si un equip té 25 fitxes, 25 jugadors, aquests han d’anar enumerats correlativament del primer fins a l’últim. Ni més ni menys. Aquesta mesura, a priori molt raonable, té com a rerefons mantenir l’essència d’una part de la simbologia del futbol. És a dir, dorsals de l’1 a l’11. Com abans, quan el futbol es dibuixava des de la numerologia. “Juga de 4.” “Carril del 8.” “Ocupa la posició del 10.” Records d’un futbol en què els jugadors no lluïen el nom sobre el dorsal. Però són aquelles boutades del futbol espanyol i els seus organismes. S’organitzen clàssics a Miami al mes d’agost, el Madrid juga al Camp Nou de verd, ens passem el romanticisme del futbol per la cartera i, en canvi, amb els dorsals, ens tornem uns puristes. Bah! Però en fi, quedem-nos amb el fet que la finalitat desprèn cert romanticisme. Pop com a animal de companyia.

Els exponents més clars d’aquesta normativa, convertida en problemàtica, són l’Espanyol i el Sevilla. Els casos de Dani Jarque i d’Antonio Puerta, futbolistes traspassats quan estaven en actiu i als quals els seus clubs han pretès, sense encert, retirar el seu dorsal, han fet aflorar les conseqüències d’una legislació perversa. Desconec fins a quin punt aquests clubs, amb el suport d’altres, han pressionat per revertir aquesta situació. Pel que sabem, no han trencat els ous, cosa que encara evidencia més els defectes d’un futbol malalt. La lliga, i els seus clubs, haurien de fer una reflexió sobre cap a on volen portar el futbol del present, cada vegada més allunyat dels aficionats. Mentrestant, els seguidors continuaran moralment per sobre de la llei, homenatjant els seus símbols.