El Barça hauria de tenir la seva Masia d’entrenadors, pura evolució del model ideat per Cruyff i definit amb Guardiola. Gent de casa, preparada, que estima la causa i coneix el manual d’instruccions per dirigir a plena satisfacció de l’enorme exigència. En els darrers anys, aquest anhel se’ns personificava en dos aspirants, Òscar Garcia Junyent i Lluís Carreras, que imaginàvem, tard o d’hora, a la banqueta de la casa gran. Solvència contrastada, com diu el clixé, malgrat l’actual directiva no combregui amb els excel·lents mestres que els han forjat. I a sobre, bona gent. En coherència, ja ens va doldre veure’ls volar del niu, tot i que ens consolàvem pensant que algun dia tornarien enfortits, bregats d’experiències, encara més capaços. No cal estendre’s; ambdós viuen una mena d’exili i, vist el seu perfil i com respiren els actuals responsables, difícil serà que tornin a curt termini. Estimo el Nàstic, tampoc no ho argumentarem gaire, i forma part imprescindible de la meva crònica sentimental. Per tant, malgrat el disgust, no traurem la destral, no es tracta d’això. Quan van triar el mister de Sant Pol, l’alegria íntima resultà del tot natural. Tria perfecta, el millor entrenador possible si a Tarragona volien dissenyar un projecte a mitjà i llarg termini. Oblidàvem, per romàntics, que aquest és un món terrible, injust, poruc fins a extrems. Sobretot, oportunista. Segons com vagi l’últim marcador, els manaires apujaran o abaixaran el polze com els antics cèsars als circs romans, pressionats per gent que exigeix la lluna per sistema, que menyspreen la mínima paciència en creure que el xou està muntat així. Qualsevol, arreu, pot reclamar sang i fetge, i els entrenadors són perfectes per al paper d’escut. Donar suport als bons professionals i sentir empatia quan van mal dades per la gent que en sap de veritat, queda massa lluny dels seus plantejaments. Al Nàstic, pel que certifiquen els fets acabats de viure, encara no s’han desempallegat del patiment extrem de l’última temporada. En lloc de repassar els errors comesos i tractar de no repetir-los, han preferit tancar els ulls. I recórrer, és clar, al recurs gastat: convertir l’entrenador en boc expiatori. Com si ell hagués de respondre pels errors dels futbolistes o enlairar a la categoria d’internacionals les mediocritats que altres li fitxen. Si no hi ha nivell, el tècnic no pot exigir gaire. Ni tampoc li poden reclamar miracles. Algú de la talla d’en Carreras només ha pogut aguantar cinc partits, senyal que el problema, segurament, té major fondària. Diu un tòpic arrelat del futbol que tallar un cap resulta més fàcil que 25. De futbolistes sense alçada, si ampliem el focus. O de tota una àrea tècnica que falla massa i prioritza els seus interessos als del centenari club de Tarragona, lligat de peus i mans com a institució des que els ha lliurat el destí de l’equip. Carreras pot ser excel·lent en el seu ofici, però en aquest muntatge tal detall no importa. Depens d’altres factors, que et facin penjar d’un fil, que et sacrifiquin per salvar la pell. El Barça d’avui no aplica la norma general del futbol: Messi ha estat anys el paraigua infal·lible, ningú no dubta sobre la competència d’en Valverde i sembla que, per fi, la gent sap qui és el responsable del desori viscut. Al·leluia; ha costat anys i panys adonar-se’n.