Anys enrere, Pau Gasol ja va demostrar que, per trencar l’estereotip de l’esportista d’elit com algú que viu en una bombolla aïllat del món, no n’hi ha prou amb prendre partit i expressar opinió, sinó que cal fer-ho amb arguments que denotin coneixement de causa. Del contrari, l’arquetipus de l’esportista professional associat al perfil de qui no ha llegit mai un llibre en surt reforçat. Va ser quan el pivot de Sant Boi, aprofitant l’altaveu que ser figura del bàsquet li atorga, va explicar al món que les desavinences entre Catalunya i Espanya venen de la Guerra Civil, una colossal posada de peus a la galleda que m’ha vingut al cap aquest estiu rellegint els 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya que Jaume Clotet ha publicat a El Punt Avui. Apunti Gasol que, de 50 episodis en què el conflicte amb Espanya és transversal, la Guerra Civil n’és el 49.

A aquella icona del parlar sense saber què es diu s’hi ha afegit ara Rafael Nadal, que ha comparat el referèndum de l’1 d’octubre amb saltar-se un semàfor vermell. “Ho diu un campió de setze Grand Slams”, ha reblat algun unionista intentant fer-ne veritat catedralícia. Obviem la frivolitat d’equiparar la democràcia amb un senyal de trànsit i fins i tot el detall que el referèndum sí que és legal allà on s’ha de fer, i entomem per les banyes el semàfor de Nadal.

Un semàfor que, com a tal, hauria d’alternar el pas de grups que no van en la mateixa direcció, però que s’ha espatllat –o més aviat ja està programat així– i no es posa mai verd per als d’una banda, que pacientment han esperat, s’han amuntegat i, finalment, han decidit moure’s. No té aquesta cruïlla històrica on som una analogia més gràfica que el semàfor vermell de Nadal, valuós també per completar el retrat del gran tennista. D’eterna joventut a la pista i d’extrem infantilisme fora. Perquè una criatura de 3 anys sap que amb el vermell no es passa, però una de 5 ja entén que si el semàfor mai no està verd, el més prudent és decidir-se a anar passant.