Duus il·lusionat els fills a un restaurant per compartir confidències amb regust de ketchup, i al cap de cinc minuts maleeixes la paternitat mentre sofreixes judicis de reüll i amuntegues la brutícia sufocant i un xiscle histèric. La conclusió és diàfana: el tiquet de l’emprenyada costa 50 euros, i la propina es dibuixa a l’anhel de catapultar-los a unes colònies militars de braç ferm per cercar les paperetes del mal. De tota manera, faries bé de rellegir un psicòleg argentí llicenciat en viure per comprendre que la desgràcia no són els nens, sinó l’expectativa generada, i aquí és on irromp Paulinho. Aterrat després de la fuga de Neymar a l’orgia petrolífera, el seu cost és equivalent a la clàusula de Sergio Roberto, prové d’un futbol xinès àmpliament conegut per la gent que segueix el futbol xinès i, finalment, el presenten com un Keita brasiler, o sigui, el Rochemback del segle XXI. El futur de Catalunya serà nostre, però el de Paulinho no semblava blaugrana.

A partir d’aquí, ell i Semedo, usats per envilanir la junta directiva i la seva direcció esportiva número trenta-vuit suportada pel cap de comunicació número cinquanta-tres, estan aprofitant l’absència de desig per fer un Larsson, o sigui, caure en gràcia al Camp Nou perquè s’esperava d’ells que portessin l’aigua i al final resulta que no només no agafen la pilota amb les mans, sinó que cobreixen espais orfes dins la plantilla. Així doncs, estimat lector, si entres en un restaurant pensant que et negaran el dret d’admissió i la secció infantil d’Arran et dona cinc minuts de treva negociada per fer un vinet i llegir les necrològiques, acabaràs convençut que els teus fills van camí de Harvard i el teu matrimoni serà feliç en la riquesa i suportable en la pobresa, sempre que no sigui per tots els dies de la teva vida. Per això proposo, amics de l’IEC, que d’aquesta felicitat inesperada en diem “fer un Paulinho”, així, sense diacrítics.