Duus il·lusi­o­nat els fills a un res­tau­rant per com­par­tir con­fidències amb regust de ketc­hup, i al cap de cinc minuts male­ei­xes la pater­ni­tat men­tre sofrei­xes judi­cis de reüll i amun­te­gues la brutícia sufo­cant i un xis­cle histèric. La con­clusió és diàfana: el tiquet de l’empre­nyada costa 50 euros, i la pro­pina es dibuixa a l’anhel de cata­pul­tar-los a unes colònies mili­tars de braç ferm per cer­car les pape­re­tes del mal. De tota manera, faries bé de relle­gir un psicòleg argentí lli­cen­ciat en viure per com­pren­dre que la desgràcia no són els nens, sinó l’expec­ta­tiva gene­rada, i aquí és on irromp Pau­linho. Ater­rat després de la fuga de Ney­mar a l’orgia petrolífera, el seu cost és equi­va­lent a la clàusula de Ser­gio Roberto, prové d’un fut­bol xinès àmpli­a­ment cone­gut per la gent que segueix el fut­bol xinès i, final­ment, el pre­sen­ten com un Keita bra­si­ler, o sigui, el Roc­hem­back del segle XXI. El futur de Cata­lu­nya serà nos­tre, però el de Pau­linho no sem­blava blau­grana.

A par­tir d’aquí, ell i Semedo, usats per envi­la­nir la junta direc­tiva i la seva direcció espor­tiva número trenta-vuit supor­tada pel cap de comu­ni­cació número cin­quanta-tres, estan apro­fi­tant l’absència de desig per fer un Lars­son, o sigui, caure en gràcia al Camp Nou perquè s’espe­rava d’ells que por­tes­sin l’aigua i al final resulta que no només no aga­fen la pilota amb les mans, sinó que cobrei­xen espais orfes dins la plan­ti­lla. Així doncs, esti­mat lec­tor, si entres en un res­tau­rant pen­sant que et nega­ran el dret d’admissió i la secció infan­til d’Arran et dona cinc minuts de treva nego­ci­ada per fer un vinet i lle­gir les necrològiques, aca­baràs con­vençut que els teus fills van camí de Har­vard i el teu matri­moni serà feliç en la riquesa i supor­ta­ble en la pobresa, sem­pre que no sigui per tots els dies de la teva vida. Per això pro­poso, amics de l’IEC, que d’aquesta feli­ci­tat ines­pe­rada en diem “fer un Pau­linho”, així, sense diacrítics.