Si surt bé és conseqüència d’una bona planificació i de l’encert dels tècnics que pretenen dosificar els seus jugadors amb vista a una temporada que sempre és exigent i molt llarga. Vol ser la demostració de la fortalesa d’una plantilla. I per guanyar confiança. I repartir compromís. I reforçar l’autoestima de tots plegats, especialment dels esportistes menys utilitzats. I en un equip gran tot això se li suposa. Tots sumen. No hi ha cap més alternativa. Ja se sap que guanyar o perdre mediatitza els comentaris i les valoracions de la feina que es fa en l’esport. I que exclusivament només depèn dels resultats. Ja sé sap que han d’afrontar molts partits i els relats acostumen a variar si surten bé els canvis o no. Es valora la valentia i el coneixement en cas de victòria. Si es fan rotacions i els resultats no acompanyen pren rellevància el fet que no tots els jugadors tenen el mateix pes en el col·lectiu. S’incideix en el fet que no tots són iguals i que les diferències d’una plantilla es fan notar entre titulars i reserves.

Els entrenadors sovint es volen estalviar el desgast de repetir alineacions partit rere partit, però no tots tenen on poder triar ni la mateixa capacitat per fer-ho. Tenen plantilles més justes, però tots saben que és qüestió de trobar l’equilibri. Valverde ho té clar. Ho ha fet. Li ha sortit bé. Molt bé. El Barça ho ha guanyat tot en la lliga. El Real Madrid també ho ha fet. No li ha sortit tan bé. Zidane ho ha plantejat amb baixes per sancions i lesions. Per obligació. Tots els equips que treballen per moure’s pels primers llocs no tenen cap altra alternativa. Han de dosificar els esforços. Els seus jugadors afronten temporades amb més de seixanta partits en poc més de quaranta setmanes. No és nou. Ho saben i treballen amb periodificacions i estudis físics i d’esforç que fan durant els entrenaments als seus jugadors. Ernesto Valverde i bona part dels entrenadors tenen les dades que els permeten estalviar-se decisions arbitràries i agafar el millor camí per tenir l’equip sempre en condicions. Les rotacions poden ser científiques, acompanyades de criteris tècnics i unes dosis, en ocasions, de valentia per asseure segons qui a la banqueta o deixar-lo decididament a la graderia. Amb les estrelles, els únics arguments que serveixen són les dades físiques que blinden la seva salut i els allunyen de possibles lesions.

Per cert, en això de les rotacions, i en altres aspectes de la vida, cal determinació, convenciment ferm i dignitat. Molta dignitat. Si no és així, es perd autoritat. I l’autoritat no es dona. Es guanya. I un entrenador sense autoritat reconeguda pels seus ho té magre.