Dignitat, gols i monarquia
Quina meravella de derbi ens espera avui, entre els dos clubs catalans, de primera, el Girona i el Barça, que –com era d’esperar– han pres posició al costat del país i la democràcia. Dignitat! Si guanyem a Montilivi –empresa complicada– com a mínim conservarem els 7 punts respecte de la penya dels germans Padrós. Es tracta d’una distància que comença a ser interessant, i que encara hauria pogut ser més àmplia si la Real Ventafocs de Sacristán hagués presentat una mica de batalla a Anoeta, diumenge passat. (Quin equipet! Contra nosaltres sembla com posseït i contra el Madrid mostra menys agressivitat que unes iaies en sessió de macramé, amb tots els respectes. Dita la qual cosa, entrem en matèria...
Em reconforta que Ernesto Valverde reaccioni al contratemps futbolísticament duríssim que ha suposat la lesió (greu) de Dembélé, dient que la plantilla “té recursos suficients”. Tot i que, ell millor que ningú, sap que tenim un senyor problema. Mentre Messi estigui inspirat i els rivals no siguin pesos pesants, no hi haurà gaires problemes. Però un Leo omnipresent (que més que jugar a futbol, a vegades, sembla que l’inventi), no pot amagar les carències de l’equip.
A banda del central, la lesió de Dembélé ens deixa –literalment– molt coixos al davant, per on també és imperdonable que no hàgim fitxat un quart efectiu de primer nivell. Messi i Suárez a banda, avui dia els únics atacants purs que tenim són Deulofeu (suplent i gràcies) i Alcácer...
Gols de la segona línia
Solucions? Contra rivals menors (i, sobretot, a casa) que facin el que vulguin perquè, al capdavall, Messi acabarà decidint (que no se’ns constipi!), però, per afrontar partits d’alt nivell, en què cal estar ben armat, aposto pel canvi de dibuix: un 4-3-2-1, un 4-1-4-1... el que millor els encaixi.
Així, amb Suárez de referent (és condició bàsica recuperar-ne la millor versió), es pot completar l’artilleria amb l’aportació golejadora de la segona línia, amb Paulinho i Rakitic doblant Messi per aprofitar les seves assistències celestials. El brasiler i el croat tenen molt bona arribada i un bon xut de fora l’àrea, un altre recurs que hem d’utilitzar d’una punyetera vegada (no fer-ho ens desmereix com a equip). Per a partits grans, solucions contundents.
Visca el (nostre) rei!
És curiós, mentre estem immersos en un procés incert cap a la constitució de la república (passi el que passi, l’orgull demostrat com a poble ja és una victòria incontestable i exemplar), paral·lelament, constato que la meva altra pàtria, la que porto gravada a la pell, el Barça, des de fa temps que es va constituir en una monarquia (absoluta).
A diferència dels reietons de saló i revista (com Felip VI), que hereten la condició sense mèrits, el nostre sobirà, Leo Messi, s’ha guanyat la corona a pols, engrandint la llegenda del nostre club fins a uns límits insospitats que, sense ell, haurien estat impossibles d’assolir.
És cèlebre la sentència de Lluís XIV “l’Estat soc jo”. Messí també podria dir “el Futbol soc jo”, i ningú no ho discutiria. Leo marca el territori però, com a bon monarca del futbol, no es comporta despòticament amb els companys (com ha fet Neymar, el reietó de corona regalada a París, amb Cavani), sinó que aplica el seu talent descomunal per fer-los millors. Messi sap que, això, és el que més convé a l’equip i a ell mateix. Visca el (nostre) rei!
