Ningú no sap què pot passar. No, no veiem el futur, si de cas l’intuïm, i gràcies. Servidor va deixar aquesta columna per anar-se’n de vacances a mitjan agost amb el Barça de pretemporada fet un cromo –i la cosa encara aniria a pitjor després, amb l’allisada merengue a la supercopa i el desastrós i anticlimàtic tancament de mercat culer–, i la reprèn amb un Barça líder que venç i ja comença a convèncer, Paulinho inclòs. Però és clar, si el món és boig, i del revés, com no ho ha de estar també el Barça? És un club volàtil com els resultats de les enquestes, inestable com la situació política, i en mans de gent a la qual el càrrec li ve gran, com passa en les institucions ara abocades a aquest feixuc xoc de trens que potser ho acaba sent de creuers. És alhora, sobre el paper, un equip minvat, després d’haver perdut el número dos de l’equip i potser del món, i, també sobre el paper, descompensat, després d’haver aplicat aquest estiu una política d’entrades i sortides mal planificada i en què la improvisació i els plans fallits semblen haver estat l’únic discurs vertebrador. Però que ara resulta que l’equip, contra pronòstic, venç i convenç i tot, sorpresa col·lectiva comparable a la que estan suposant a títol individual Semedo i Paulinho; el primer, un desconegut a qui mai hauria fitxat la portera de Núñez; el segon, un desclassat provinent d’una lliga de sèrie B i objecte de burles apriorístiques que l’equiparaven, en el millor dels casos, amb Mathieu, com si fumés.

L’equip respon contra pronòstic perquè ho estan fent, igualment d’esquena a les apostes, alguns dels fitxatges menys lluïts però també, i sobretot, perquè rutllen, no tant contra pronòstic, Valverde i Messi. El tècnic ha aportat sentit comú i calma. Com si, havent marxat el runner Luis Enrique, i amb ell la dosi de tensió que injecta al vestidor com a la sala de premsa, Valverde hagués canviat el triatló per sessions de Bikram ioga, i l’equip, ara més reflexiu que atlètic, s’hagués relaxat. A falta d’equilibri institucional, Valverde s’ha encomanat a la modèstia, el sentit comú i el partit a partit per tractar d’esprémer tot el suc dels ingredients de què disposa. I això, en el cas de Messi, és molt de suc. Mentre hi sigui, per més destarotat que estigui tot al seu voltant, el Barça seguirà amb opcions de guanyar-ho tot, perquè és una bomba atòmica que no té ningú més. El talent inesgotable de Messi, arma letal i un enorme avantatge de sortida respecte de qualsevol rival, i el serè sentit comú de Valverde, fan bona combinació, i més quan, tot i que es tracta d’una recepta que sol funcionar, és tan poc habitual trobar-la. Revisin, si no, la febrada dels últims dies, caracteritzats sobretot per la molt generalitzada absència de talent i de sentit comú, virtuts en desús sempre preferibles als cops, de porra o de falç. Recuperar-les sempre constitueix una bona notícia.