Cata­lu­nya viu dies molt inten­sos. I ahir aquesta inten­si­tat també es va tras­lla­dar al fut­bol. Va ser un par­tit espor­ti­va­ment històric en un moment naci­o­nal­ment històric. I així es va viure. Emo­ci­o­nal­ment hi va haver comunió patriòtica i fut­bolísti­ca­ment, una riva­li­tat molt sana, que tant de bo duri molts anys. El Girona va com­pe­tir orgu­llo­sa­ment i va qüesti­o­nar el pro­ce­di­ment del Barça, però no va poder dis­cu­tir el resul­tat final. El Barça va fer un par­tit molt seriós. Val­verde no va plan­te­jar un par­tit per gua­nyar un nou­vin­gut a la cate­go­ria, va ana­lit­zar minu­ci­o­sa­ment l’equip de Machín i va pre­pa­rar solu­ci­ons efec­ti­ves per gua­nyar-lo.

Abans del par­tit fut­bolístic, però, hi va haver la prèvia emo­ci­o­nal. Alguns no sé si teníem el cor divi­dit o sim­ple­ment teníem emo­ci­ons com­par­ti­des. Ser gironí de les Gui­lle­ries resi­dent a Bar­ce­lona i ser pro­fun­da­ment culer, totes dues coses de tota la vida, con­vi­dava a viure el par­tit d’una manera espe­cial, inèdita. No, no era una divisió emo­ci­o­nal, era una acu­mu­lació de sen­ti­ments. I encara més amb l’ampli­fi­ca­dor de la situ­ació que tra­vessa Cata­lu­nya en aquests dies deci­sius de la nos­tra història. Tots aquests sen­ti­ments van com­bi­nar molt bé en les hores prèvies. I van escla­tar quan a la mega­fo­nia de Mon­ti­livi es va anun­ciar l’entrada del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i va començar a sonar l’himne d’Els Sega­dors. Ahir havia tor­nat a ser un dia intens en el camí cap al referèndum de l’1 d’octu­bre, amb la decisió del govern espa­nyol d’inter­ve­nir les com­petències dels Mos­sos d’Esqua­dra i, sobre­tot, amb la res­posta poste­rior del major Tra­pero i del con­se­ller d’Inte­rior de no voler aca­tar-ho. L’ambi­ent a Girona era pro­pici a una expansió patriòtica i la rea­li­tat no va dece­bre. Van ser moments molt potents i l’himne naci­o­nal va donar pas a crits de “Vota­rem! Vota­rem!”. Abans no va començar a rodar la pilota hi va haver temps per res­pi­rar i fins i tot per recor­dar que en temps no tan pas­sats al Camp Nou també sonava Els Sega­dors quan assis­tia al par­tit el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. I també per refle­xi­o­nar sobre el fet que ja era hora, després dels des­cen­sos d’equips com el Lleida o el Saba­dell, que el Barça pogués ser rebut en un camp de pri­mera amb riva­li­tat espor­tiva però sense hos­ti­li­tat anti­ca­ta­lana.

Déu n’hi do tot ple­gat. I encara que­dava el par­tit. Els dos tècnics l’havien tre­ba­llat detin­gu­da­ment. Machín va tren­car la sime­tria del seu 3-5-2 per situar Maf­feo fent un mar­catge indi­vi­dual a Messi. El tècnic local es va esforçar per tro­bar una con­tra­pro­posta a la qua­li­tat dels blau­grana, però li va que­dar poc marge per a una pro­posta. Les seves aspi­ra­ci­ons ofen­si­ves es van limi­tar a robar pilo­tes al mig i sor­tir dis­pa­rats cap a Ter Ste­gen. I a les juga­des d’estratègia. Però en va tenir poques. Val­verde, en canvi, va demos­trar que les rota­ci­ons a l’ali­ne­ació tenen poc a veure amb minu­tat­ges i força amb qüesti­ons fut­bolísti­ques. Que ja està com­bi­nant els aspec­tes genèrics (la idea gene­ral) amb solu­ci­ons con­cre­tes. Per des­pu­llar el Girona va incloure juga­dors que van bé a l’espai. Es trac­tava de bus­car l’esquena de la defensa avançada de Machín. Així s’entén l’entrada d’Aleix Vidal en el lloc de Deu­lo­feu. Un és una fletxa que ataca bé els espais i l’altre és bo en l’un con­tra un per tro­bar solu­ci­ons en espais reduïts. I també s’entén la titu­la­ri­tat i la posició de Pau­linho, més sovint entrant a l’espai que com­bi­nat amb els seus com­panys de línia de mit­jos.

Amb els dos equips tenint-se molt estu­di­ats tàcti­ca­ment, el par­tit podia haver-se con­ver­tit en una negació. De cap manera. Va ser vibrant i més dis­pu­tat del que diu el resul­tat final. El mar­catge indi­vi­dual de Maf­feo a Messi pot­ser va ser­vir perquè l’argentí no marqués, però col·lec­ti­va­ment l’equip de Val­verde va saber tro­bar alter­na­ti­ves efec­ti­ves. Els dos pri­mers gols en pròpia porta des­cri­uen força bé el que va ser el par­tit. El Barça va tenir presència però el Girona sem­pre hi va ser, fins al punt que les dues pri­me­res pilo­tes van entrar a la por­te­ria de Gorka empe­ses per juga­dors locals. Amb el par­tit encar­ri­lat, Luis Suárez es va poder des­en­ca­llar de cara a por­te­ria.

El fut­bol es va aca­bar, però les emo­ci­ons que­da­ran per sem­pre.