Catalunya viu dies molt intensos. I ahir aquesta intensitat també es va traslladar al futbol. Va ser un partit esportivament històric en un moment nacionalment històric. I així es va viure. Emocionalment hi va haver comunió patriòtica i futbolísticament, una rivalitat molt sana, que tant de bo duri molts anys. El Girona va competir orgullosament i va qüestionar el procediment del Barça, però no va poder discutir el resultat final. El Barça va fer un partit molt seriós. Valverde no va plantejar un partit per guanyar un nouvingut a la categoria, va analitzar minuciosament l’equip de Machín i va preparar solucions efectives per guanyar-lo.

Abans del partit futbolístic, però, hi va haver la prèvia emocional. Alguns no sé si teníem el cor dividit o simplement teníem emocions compartides. Ser gironí de les Guilleries resident a Barcelona i ser profundament culer, totes dues coses de tota la vida, convidava a viure el partit d’una manera especial, inèdita. No, no era una divisió emocional, era una acumulació de sentiments. I encara més amb l’amplificador de la situació que travessa Catalunya en aquests dies decisius de la nostra història. Tots aquests sentiments van combinar molt bé en les hores prèvies. I van esclatar quan a la megafonia de Montilivi es va anunciar l’entrada del president de la Generalitat i va començar a sonar l’himne d’Els Segadors. Ahir havia tornat a ser un dia intens en el camí cap al referèndum de l’1 d’octubre, amb la decisió del govern espanyol d’intervenir les competències dels Mossos d’Esquadra i, sobretot, amb la resposta posterior del major Trapero i del conseller d’Interior de no voler acatar-ho. L’ambient a Girona era propici a una expansió patriòtica i la realitat no va decebre. Van ser moments molt potents i l’himne nacional va donar pas a crits de “Votarem! Votarem!”. Abans no va començar a rodar la pilota hi va haver temps per respirar i fins i tot per recordar que en temps no tan passats al Camp Nou també sonava Els Segadors quan assistia al partit el president de la Generalitat. I també per reflexionar sobre el fet que ja era hora, després dels descensos d’equips com el Lleida o el Sabadell, que el Barça pogués ser rebut en un camp de primera amb rivalitat esportiva però sense hostilitat anticatalana.

Déu n’hi do tot plegat. I encara quedava el partit. Els dos tècnics l’havien treballat detingudament. Machín va trencar la simetria del seu 3-5-2 per situar Maffeo fent un marcatge individual a Messi. El tècnic local es va esforçar per trobar una contraproposta a la qualitat dels blaugrana, però li va quedar poc marge per a una proposta. Les seves aspiracions ofensives es van limitar a robar pilotes al mig i sortir disparats cap a Ter Stegen. I a les jugades d’estratègia. Però en va tenir poques. Valverde, en canvi, va demostrar que les rotacions a l’alineació tenen poc a veure amb minutatges i força amb qüestions futbolístiques. Que ja està combinant els aspectes genèrics (la idea general) amb solucions concretes. Per despullar el Girona va incloure jugadors que van bé a l’espai. Es tractava de buscar l’esquena de la defensa avançada de Machín. Així s’entén l’entrada d’Aleix Vidal en el lloc de Deulofeu. Un és una fletxa que ataca bé els espais i l’altre és bo en l’un contra un per trobar solucions en espais reduïts. I també s’entén la titularitat i la posició de Paulinho, més sovint entrant a l’espai que combinat amb els seus companys de línia de mitjos.

Amb els dos equips tenint-se molt estudiats tàcticament, el partit podia haver-se convertit en una negació. De cap manera. Va ser vibrant i més disputat del que diu el resultat final. El marcatge individual de Maffeo a Messi potser va servir perquè l’argentí no marqués, però col·lectivament l’equip de Valverde va saber trobar alternatives efectives. Els dos primers gols en pròpia porta descriuen força bé el que va ser el partit. El Barça va tenir presència però el Girona sempre hi va ser, fins al punt que les dues primeres pilotes van entrar a la porteria de Gorka empeses per jugadors locals. Amb el partit encarrilat, Luis Suárez es va poder desencallar de cara a porteria.

El futbol es va acabar, però les emocions quedaran per sempre.