Ens mera­ve­llen aquells entes­tats a tute­lar-nos per la nos­tra mani­festa inca­pa­ci­tat de pen­sar com ells vol­drien. Tot són esca­ra­falls pel comu­ni­cat del Barça en defensa de les nos­tres lli­ber­tats bàsiques i, també, recor­da­tori de la seva pròpia iden­ti­tat. L’ànima del club ha estat sem­pre la mateixa, per molt que Núñez i alguns acòlits l’hagin vol­gut diluir, però ara els convé tit­llar-la de “deriva” en l’enèsim exer­cici de fat­xen­de­ria interes­sada. El gest d’escriure qua­tre rat­lles de com­promís amb el país és, sim­ple­ment, el mínim exi­gi­ble. Si els ges­tors de la nau blau­grana fos­sin cohe­rents amb els nos­tres ances­tres i la mei­tat de valents que ho eren ells, juga­rien cada matx ves­tits amb la senyera i mar­xa­rien al cap­da­vant de les mobi­lit­za­ci­ons. Recor­dem Gam­per i la genial pen­sada de res­sus­ci­tar una enti­tat en ago­nia el 1908 lli­gant-la per sem­pre més a la volun­tat resis­tent del poble. Pen­sem en la bata­lla que plan­te­ja­ven a les Corts con­tra la dic­ta­dura de Primo, quan por­tar una insígnia del Barça al trau era sinònim de cata­la­nisme irre­dempt. D’exem­ples històrics, en sobren, s’han man­tin­gut durant llar­gues dècades i no cal que siguin estric­ta­ment polítics. També cal recor­dar amb orgull la for­mi­da­ble capa­ci­tat d’inte­gració al país que aquesta eina ha sig­ni­fi­cat per als nou­vin­guts. Per tant, de què us estra­nyeu, fari­seus? Pot­ser caldrà recor­dar a les noves gene­ra­ci­ons que les Corts era l’únic lloc públic on la gent s’atre­via a par­lar el català fora­gi­tat sense por a represàlies. Allà es llançaven sovint fulls cri­dant a la resistència popu­lar i ho feia gent gens sos­pi­tosa de ren­dir-se, com el maqui Quico Sabaté. També a l’estadi s’han vis­cut mil i un exem­ples d’expressió i rati­fi­cació d’aquesta iden­ti­tat. Qui no la vul­gui veure, qui no la res­pecti, posa en qüestió el seu propi sen­tit democràtic. I si algú encara creu que el Barça no és el màxim símbol espor­tiu de la cata­la­ni­tat, més val que s’ho faci mirar. Els temps que vivim recla­men valen­tia i soli­desa. També per a aquells equi­dis­tants, –magnífic eufe­misme per als còmpli­ces– de qual­se­vol altre club espor­tiu català, que volen pas­sar de pun­te­tes sense mullar-se. A ells els tocarà pagar la fac­tura emo­ci­o­nal que exi­gei­xin els seus segui­dors. També en l’esport ens hi juguem la democràcia, per si no se n’ado­nen.

Mon­ti­livi sig­ni­fi­cava una opor­tu­ni­tat única per llançar al món un inequívoc anunci de suport a les lli­ber­tats bàsiques, con­tra la repressió que pateix el país i el dret a votar. La imatge mun­dial de Messi ves­tit amb la qua­dri­bar­rada repre­sen­ta­ria el millor mis­satge que el club podria enviar per cap­tar l’atenció sobre la situ­ació a Cata­lu­nya, els seus anhels i vin­di­ca­ci­ons de democràcia. El pro­ta­go­nisme va pas­sar a les gra­des, per sort, rei­vin­di­ca­ti­ves i poc dis­po­sa­des a la cessió. Si res­pectéssim la tra­jectòria històrica, pot­ser hau­rien de con­vi­dar els embar­cats al Piolín, aquells ocu­pants que esmor­zen tan mala­ment, a un par­tit a l’estadi, a veure si així ente­nen alguna cosa més enllà del que els dicta la pro­pa­ganda ofi­cial. Si es tracta d’iden­ti­tat, la del Barça no pot ser més clara. I a qui no li agradi, que s’hi posi fulles. Davant la cita a les urnes, els res­pon­sa­bles del club no es poden ama­gar, convé fer­mesa en pri­mera línia. La història els ho demanda. Per coherència amb l’ànima del FC Bar­ce­lona.