Ens meravellen aquells entestats a tutelar-nos per la nostra manifesta incapacitat de pensar com ells voldrien. Tot són escarafalls pel comunicat del Barça en defensa de les nostres llibertats bàsiques i, també, recordatori de la seva pròpia identitat. L’ànima del club ha estat sempre la mateixa, per molt que Núñez i alguns acòlits l’hagin volgut diluir, però ara els convé titllar-la de “deriva” en l’enèsim exercici de fatxenderia interessada. El gest d’escriure quatre ratlles de compromís amb el país és, simplement, el mínim exigible. Si els gestors de la nau blaugrana fossin coherents amb els nostres ancestres i la meitat de valents que ho eren ells, jugarien cada matx vestits amb la senyera i marxarien al capdavant de les mobilitzacions. Recordem Gamper i la genial pensada de ressuscitar una entitat en agonia el 1908 lligant-la per sempre més a la voluntat resistent del poble. Pensem en la batalla que plantejaven a les Corts contra la dictadura de Primo, quan portar una insígnia del Barça al trau era sinònim de catalanisme irredempt. D’exemples històrics, en sobren, s’han mantingut durant llargues dècades i no cal que siguin estrictament polítics. També cal recordar amb orgull la formidable capacitat d’integració al país que aquesta eina ha significat per als nouvinguts. Per tant, de què us estranyeu, fariseus? Potser caldrà recordar a les noves generacions que les Corts era l’únic lloc públic on la gent s’atrevia a parlar el català foragitat sense por a represàlies. Allà es llançaven sovint fulls cridant a la resistència popular i ho feia gent gens sospitosa de rendir-se, com el maqui Quico Sabaté. També a l’estadi s’han viscut mil i un exemples d’expressió i ratificació d’aquesta identitat. Qui no la vulgui veure, qui no la respecti, posa en qüestió el seu propi sentit democràtic. I si algú encara creu que el Barça no és el màxim símbol esportiu de la catalanitat, més val que s’ho faci mirar. Els temps que vivim reclamen valentia i solidesa. També per a aquells equidistants, –magnífic eufemisme per als còmplices– de qualsevol altre club esportiu català, que volen passar de puntetes sense mullar-se. A ells els tocarà pagar la factura emocional que exigeixin els seus seguidors. També en l’esport ens hi juguem la democràcia, per si no se n’adonen.

Montilivi significava una oportunitat única per llançar al món un inequívoc anunci de suport a les llibertats bàsiques, contra la repressió que pateix el país i el dret a votar. La imatge mundial de Messi vestit amb la quadribarrada representaria el millor missatge que el club podria enviar per captar l’atenció sobre la situació a Catalunya, els seus anhels i vindicacions de democràcia. El protagonisme va passar a les grades, per sort, reivindicatives i poc disposades a la cessió. Si respectéssim la trajectòria històrica, potser haurien de convidar els embarcats al Piolín, aquells ocupants que esmorzen tan malament, a un partit a l’estadi, a veure si així entenen alguna cosa més enllà del que els dicta la propaganda oficial. Si es tracta d’identitat, la del Barça no pot ser més clara. I a qui no li agradi, que s’hi posi fulles. Davant la cita a les urnes, els responsables del club no es poden amagar, convé fermesa en primera línia. La història els ho demanda. Per coherència amb l’ànima del FC Barcelona.