Si cridar “!A por ellos!” als estadis en una competició esportiva sempre m’ha semblat una cosa fastigosa, us podeu imaginar la reacció que em van provocar les imatges de ciutadans de diverses viles espanyoles animant amb la mateixa expressió les dotacions de la Guàrdia Civil i la Policía Nacional que marxaven cap a Catalunya. Si cridar ¡A por ellos! en l’esport atempta contra els seus més mínims valors, fer-ho en la situació actual que es viu a Catalunya mereix un menyspreu absolut. Després de tant temps aguantant tantes ofenses, insults, manipulacions i mentires de l’Estat espanyol, dels seus jutges i fiscals, dels seus polítics –també dels representants de les seves sucursals catalanes– i dels seus mitjans de comunicació, la capacitat d’absorbir tot això ha assolit uns límits molt alts. Molt. Tan alts que al final, m’omple d’orgull ser diferent, ser un d’aquests “ellos” que volen anorrear. En la política i en l’esport. Cada vegada que hi ha una competició internacional de seleccions, se’m planteja un gran dilema. Han de pagar els esportistes catalans que formen part de les seleccions espanyoles el rebuig que em provoca el que representa i a qui representa aquesta selecció? En el futbol i el bàsquet –masculí– no hi ha res a fer. És superior a mi. M’és impossible, des de fa molts anys, desitjar els èxits d’aquestes dues seleccions espanyoles. Pel que fa a la resta, depèn del moment i de la situació. L’exemple és l’últim europeu de bàsquet. Com es pot desitjar, en aquest moment, un èxit d’una selecció espanyola? I més d’una d’aquestes seleccions que tot l’aparell de l’Estat usa com a símbol d’aquesta Espanya on no ens volen ni d’on no ens deixen marxar. Marca España. No puc animar els mateixos esportistes que Rajoy i els que criden “¡A por ellos!” animen. I no em vingueu ara amb el discurs que esport i política no s’han de barrejar! Perquè en situacions com la que està vivint Catalunya, amb aquesta persecució de tota mena de llibertats, tothom hauria de ser prou valent per dir-hi la seva. A favor o en contra, perquè si un periodista, una perruquera, un mestre o un taxista es poden manifestar, per què no ho han de poder fer els esportistes? Que no són d’aquest món? Per ser esportista d’alt nivell has de ser valent, has de ser capaç d’afrontar molts reptes. Els covards no triomfen en l’esport d’elit. Però en aquests últims temps podem veure que la gran majoria dels esportistes que són ídols per als joves catalans no tenen precisament valentia a l’hora de sortir d’aquest estatus de comoditat en què viuen. Parlar, diguis el que diguis i per molts matisos que facis, és incomodar uns o uns altres. Però hi ha moments en què no es pot mirar cap a una altra banda. Aquesta columna agradarà a uns i emprenyarà uns altres. Podria haver parlat del sexe dels àngels, però ara no toca. Perquè passi el que passi, s’ha de poder anar pel món amb la cara ben alta.