L’estat de setge, d’ocupació policial i la repressió de llibertats i drets fonamentals que Catalunya pateix ha motivat molts clubs esportius a demanar respecte per les institucions del país i a expressar compromís amb la democràcia. Hi ha hagut també silencis que, com bé deia Roman Martínez dimarts en aquest mateix espai, han fet molt soroll. Un, el de l’Espanyol que el company va exposar, i un altre el del Joventut de Badalona, un silenci, però, que a diferència del blanc-i-blau, d’oposició més relativa, ha trobat una ferma contestació entre l’afició verd-i-negra. Primer amb missatges d’indignació a les xarxes socials, i després fent dels dos partits de la setmana passada a l’Olímpic una manifestació espontània. Poca gent perquè les cites no donaven per a més, però en proporció molta presència d’estelades, una de gegant desplegada per la Penya Verd-i-Negre Centre que va ser ovacionada pel públic, crits de “votarem”, domassos del sí i a favor de la democràcia i cassolada al pavelló. També un missatge que deia que el silenci de la directiva no representa l’afició. No hi puc estar més d’acord, però un cop constatat que el que pensa Juanan Morales –cada cop més aïllat– no casa amb bona part de l’afició, és devastador preguntar-se què pot fer aquesta afició per canviar qui els mal representa: res. La Penya, com l’Espanyol i no més d’una dotzena de clubs catalans, viu atrapada en el model de societat anònima, imposat el 1990 per una llei espanyola del tot oposada a la tradició de l’esport català, fet de baix a dalt com tantes coses al país. No és tan així a Espanya, on hi ha uns quants casos de clubs que primer han tingut inversor –sovint administració pública– i després, massa social. A Catalunya, els clubs esportius són un fonament del teixit social i associatiu, i és per això que molts es posicionin davant fets que transcendeixen l’esport. A aquells que callant no representen la seva gent, caldrà que la república que un dia o altre serem els retorni la democràcia que sent una SAD tenen segrestada.