Són els fills i els nets dels mateixos que fa quaranta anys van negociar, amb l’exèrcit controlant la situació, una democràcia condicionada i una Constitució redactada a mida. El procés els ha fet caure la careta a tots. Això ja no va d’independència o d’espanyolitat. Això va de democràcia. I si alguna cosa calia denunciar, senyor Joan Manuel Serrat (quina enorme decepció!), és la vulneració de drets essencials per part d’aparells de l’Estat espanyol. Passi el que passi demà, res més ja no serà com abans. Dita la qual cosa, entrem en matèria...

Plató ens va presentar l’home com un auriga que condueix un carro tirat per dos coratjosos cavalls (el plaer i el deure), la destresa del qual consisteix a temperar la fogositat del corser negre i compassar-la amb la responsabilitat del corser blanc, per poder mantenir l’equilibri. Em permeto manllevar la reflexió del cèlebre filòsof, autor de La república, i aplicar-la a la funció de l’entrenador de futbol, un auriga a la recerca de l’equilibri. Tot un repte. I més al Barça, on el tècnic està condicionat per una manera de jugar que ens identifica (algun dia parlarem de l’equilibri, metòdic, del Barça de Guardiola, i de l’equilibri, a costa d’esprémer els migcampistes, del Barça de Luis Enrique).

“No sé si la gent s’avorreix, jo no m’avorreixo gens, i si guanyem encara menys”, va dir Valverde després del partit de Lisboa. Curiosament, en la prèvia no vaig llegir ni sentir cap analista que considerés la possibilitat d’un canvi de dibuix, tenint en compte l’exigència del compromís i les capacitats reals de l’equip. Tots apostaven pel 4-3-3, amb Deulofeu (o Denis) completant el trident atacant. I jo pensava: Txingurri, no em fallis! El 4-3-3? Demà contra Las Palmas. Cap problema! Però sense un tercer davanter desequilibrant de veritat que justifiqui el risc (Deulofeu no s’escapa ni del linier), en partits de nivell Champions, contra un rival complicat i molt treballat tàcticament, dinàmic, descarat, dur fins al límit i en un José Alvalade d’ambient calent, s’imposava buscar l’equilibri.

Avui dia no estem per alegries tàctiques. No sé si el 4-4-2 (en format elàstic, tal com jo ho vaig apreciar) és el sistema que més ens convé. Amb franquesa, a mi em desprèn una certa flaire conservadora i personalment m’agrada més el 4-2-3-1. Però ens va protegir. Que així no es guanya una Champions? Hi estic d’acord (s’haurà de fer un pas endavant). Però, així, s’evita de perdre-la tot just començar.