Divendres 29 de setembre, el Financial Times va publicar un article de Simon Kuper sobre el Barça i el referèndum de l’1 d’octubre. El periodista britànic feia esment de “l’exèrcit desarmat de Catalunya”, una de les frases més cèlebres de Manuel Vázquez Montalbán que plasma el sentit simbòlic del club. Una fórmula reeixida per entendre el sentit de “més que un club”. Així doncs, Montalbán pot ser considerat un dels intel·lectuals culés que més ha contribuït a la configuració del significat polític i social del club barcelonista i a la seva difusió arreu del món.

Vázquez Montalbán ja havia començat aquesta tasca a les pàgines de Triunfo, publicació de referència per als sectors progressistes de finals del franquisme, amb el seu conegut article “Barça! Barça! Barça!” (1969). Una aposta ben arriscada que va tenir un gran ressò i que li va valer el reconeixement d’algunes figures rellevants de la catalanitat, “des de monjos de Montserrat fins a aspirants a secretaris generals del PSUC i intel·lectuals autoexiliats a París, així com d’Oriol Bohigas i Salvador Espriu” (“Tot el camp és un clam!”, a Avui, 2003). Fins i tot, un lector de la revista, català resident a Madrid, admetia que arran d’aquest article “s’havien explicat moltes coses que sentia d’una manera inconscient”.

Cinc anys més tard, amb motiu de la consecució del títol de lliga (1974), Montalbán va tornar a aclarir al públic espanyol per quina raó els aficionats barcelonistes cridaven en les seves celebracions: “Visca el Barça, Visca Catalunya” (“Donde no llegó la política llegó el fútbol”, a Triunfo). Uns mesos després, durant els actes de commemoració del 75è aniversari del club, insistia en l’explicació del seu simbolisme per entendre la implicació de la societat civil i de les institucions catalanes en aquesta festa (“El Barça: Bodas de diamante”, a Triunfo).

Un cop consolidada la democràcia i ratificat el tractat d’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea (1986), des de Catalunya es va voler donar a conèixer a la resta d’Europa les seves peculiaritats lingüístiques, polítiques, històriques i culturals. Per desenvolupar aquesta tasca, el Centre UNESCO va editar en quatre idiomes (castellà, anglès, francès i alemany), juntament amb l’original en català, la revista Catalonia Cultura. El primer número, corresponent al gener-febrer del 1987, no podia deixar de banda una de les institucions més importants de la cultura catalana: el Barça.

L’encarregat de presentar als ciutadans europeus el sentit del “més que un club” va ser Vázquez Montalbán. Conscient de dirigir-se a un públic que desconeixia la història d’Espanya, insistia en la consolidació del simbolisme polític del club com un vehicle per polaritzar els anhels nacionalistes i reivindicar una identitat derrotada en la Guerra Civil. Per això, va titular aquest article “Barça, l’exèrcit d’un país desarmat”, una metàfora militar que utilitzava per primera vegada. Molts catalans es feien socis del club per poder mostrar obertament la seva disconformitat amb el règim cridant a l’estadi. Una manifestació menys arriscada que la lluita clandestina i més desitjable per al franquisme que la protesta al carrer.

Aquest caràcter identitari trobava una altra forma d’expressió i consolidació en els enfrontaments amb el Real Madrid, considerat l’equip del govern espanyol. En cas de victòria, “Catalunya es rescabalava una mica de totes les guerres civils que ha perdut des del segle XVII”. En canvi, la derrota “ratificava la seva condició metafísica de poble desgraciat sotmès al jou tirànic de les hordes centralistes”. Un tarannà contradictori, entre l’eufòria desmesurada del guanyador i el masoquisme del perdedor, que més enllà dels seguidors barcelonistes s’estén a tota la ciutadania. Ara bé, per a Montalbán, els dos resultats ajuden a articular el sentit històric dels catalans. Els triomfs “generen una gran catarsi col·lectiva i compensen totes les humiliacions històriques”, mentre que les desfetes, si pot ser amb la col·laboració dels àrbitres, permeten “recuperar aquest retrat de víctima privilegiada” (a Catalonia Cultura).

L’any següent, a la seva novel·la El delantero centro fue asesinado al atardecer, Vázquez Montalbán va substituir l’expressió “exèrcit d’un país desarmat” per “exèrcit simbòlic desarmat de la catalanitat o de Catalunya”. Una frase que serà coneguda a tot Europa (“Un drama de la globalización. Los problemas de identidad del Club de Fútbol Barcelona”, a La Reppublica, 1999) i, fins i tot, emprada, encara que erròniament, per l’entrenador anglès Bobby Robson (“El sofriment”, a Avui, 1997). Potser, l’encert de Montalbán amb l’oxímoron “exèrcit desarmat” és atribuïble al fet que no només descriu la identitat d’un club de futbol, sinó que reflecteix el tarannà de tot un país.