Fa més de sis anys que escric columnes d’opinió, que retransmeto partits de futbol, que participo en tertúlies a la ràdio i que aparec a la televisió per analitzar jornades de lliga i de competicions internacionals. Totes i cadascuna d’aquestes col·laboracions les he fet amb un somriure als llavis, amb la il·lusió que té aquell que fa allò que més li agrada. Diumenge passat, però, va ser diferent. Vaig retransmetre en directe com Bakambu feia tres gols contra l’Eibar i vaig analitzar tota la jornada de diumenge després per la televisió. Però tenia una angoixa dins que no em permetia disfrutar de la feina com sempre ho he fet i ho seguiré fent. El meu pare és africà i la meva mare és andalusa. Vaig néixer a Sabadell fa trenta-tres anys i, gràcies al futbol, he tingut l’oportunitat de viure en altres indrets i de viatjar a països llunyans. Mai no he sentit un especial sentiment patriòtic, perquè crec que, en el meu cas, haver nascut a Sabadell ha estat una qüestió de pur atzar, fruit de moltes circumstàncies. Tot i així, me’n sento ben orgullós. No he tingut mai sentiments independentistes, perquè penso que les sinergies entre Espanya i Catalunya són molt potents si estan en mans de bons gestors. Conec gent de totes les opinions i sentiments possibles. Admiro aquells que, sigui quina sigui la seva ideologia, defensen amb dents i ungles la seva posició amb arguments raonables i constructius. Fins i tot sento certa enveja d’aquesta passió que jo no tinc per unes idees sobre la sobirania dels pobles. Diumenge passat van succeir uns fets molt greus que costa fins i tot recordar. Lluny de jutjar la legalitat o no d’una jornada de consulta popular, a mi se’m feia un nus a la gola cada vegada que veia imatges de veïns, amics i ciutadans d’altres indrets de Catalunya colpejats i humiliats per una institució fonamentada en la vocació de protecció i servei al poble. La directiva del Barça, davant una situació excepcional, va decidir prendre una mesura excepcional. Crec que no va ser la millor de les opcions, però entenc la complexitat de raonar amb claredat en circumstàncies com les de diumenge, Continuaré fent la meva feina, el que més m’agrada, i a poc a poc la il·lusió tornarà. De moment, però, continuo sentint una vergonya que no se’n va.