Cada quinze dies m’assec davant de l’ordinador per escriure aquestes ratlles. Rebusco històries, sovint allunyades del predominant món del futbol per intentar obrir el ventall. Faig recerca en diaris estrangers, em submergeixo en webs diverses i trec a passejar la curiositat. Però avui no en tinc ganes. Diumenge al matí vaig sentir crits a tocar de casa. Visc a poc més de 100 metres del col·legi Verd de Girona. Vaig baixar, però ja vaig fer tard. S’havia perpetrat un atac sense escrúpols contra gent pacífica concentrada davant d’una escola per poder votar. El silenci era esfereïdor. Van portar a terme el “a por ellos” de forma literal i sense miraments. Poc després, em va arribar la imatge de Xavi Fernández tret com un sac de patates per tres guàrdies civils a Sant Julià de Ramis, el whatsapp d’un Jordi Sans desconsolat i renegant d’un govern espanyol i unes forces de seguretat que estaven repartint cops de porra per Barcelona, el missatge contundent des de Qatar de Xavi Hernández, el plor de Gerard Piqué fruit de la ràbia i la incomprensió. Tots han defensat Espanya i alguns ho continuen fent. Però aquest cop han decidit que ja n’hi ha prou. S’ha acabat el silenci i el políticament correcte, han alçat la veu. L’esport s’ha despertat. El clam és majoritari, tot i que no el vulguin escoltar. El col·legi Verd ja és un símbol de la resistència pacífica. Dimarts hi vaig tornar. La gent dipositava flors i missatges sentits. És l’hora de mediar. D’acord, però abans algú hauria de demanar perdó. Perdó per estripar unes xarxes de forma salvatge posades perquè les pilotes no surtin al carrer. Per intentar estripar la voluntat pacífica dels que volem ser. Per voler estripar la dignitat. Però això no ho podran estripar, aquesta xarxa està massa ben cosida. La dignitat personificada en el bomber que dimarts es va enfilar a la paret del col·legi Verd per demanar disculpes per no ser-hi en el moment de la càrrega policial. Els esportistes han decidit que ara també toca ser-hi, sense silencis. Benvinguts.