El Barça va remar­car diu­menge una de les jor­na­des més tris­tes de la seva com­pro­mesa història amb el país. En un con­text de violència i abús poli­cial, la falta de pre­visió va dei­xar el Barça entre l’espasa i la paret en el duel con­tra Las Pal­mas. No jugar, i seguir empe­nyent el seu relat lli­gat al cata­la­nisme i a la democràcia, o jugar i seguir rodant cap al títol de lliga. Enmig, un mar de dub­tes, de pres­si­ons, de difi­cul­tats i de tris­tor. L’ànima política del club con­tra la fam de victòria. I la decisió final, inten­tar bus­car un terme mitjà que satisfés tot­hom, altra­ment dit la por de fer enfa­dar algú. El pro­blema rau en què el moment no accep­tava mati­sos.

Pel que hem pogut saber, Bar­to­meu va bai­xar al ves­ti­dor a comu­ni­car la decisió presa per la comissió dele­gada. El par­tit estava suspès. No es jugava. Però un cop va dei­xar el des­patx i va tre­pit­jar la gespa, la fer­mesa del seu parer es va anar des­fent. Per coherència, però pot­ser també per ver­go­nya, va deci­dir que aquell par­tit no el pre­senciés ningú a l’estadi.

Dilluns, escol­tant les expli­ca­ci­ons per­ti­nents, va inten­tar fer qua­drar el puzle d’emo­ci­ons, de crítiques, de com­promís i de dolor amb un bon argu­ment. La durada. “Vam inten­tar enviar un mis­satge que durés noranta minuts.” Des del punt de vista comu­ni­ca­tiu, és una bona estratègia que, a més, segur que va tenir el seu efecte. Però des del punt de vista argu­men­tal, no va ser un bon camí. Si es pot escriure la història només des de la durada, ales­ho­res no hi hau­ria hagut imatge més potent que Messi i l’equip asse­guts a la gespa d’un Camp Nou, buit o ple, però en abso­lut silenci. L’equip, com el país, asse­gut a terra, amb els braços enlaire en senyal de pau, aguan­tant l’enves­tida. Durant un minut, dos o els que hagues­sin cal­gut. D’acord amb el rival, o no. I a par­tir d’aquí, a gua­nyar.

Si des del punt de vista comu­ni­ca­tiu l’argu­ment de la durada pot ser un bon refugi, la referència a les san­ci­ons que podrien haver rebut en cas de no haver jugat no va sor­tir tan bé. Bar­to­meu va ver­ba­lit­zar que l’equip hau­ria per­dut els tres punts del par­tit i que se l’hau­ria cas­ti­gat amb tres més. Sis punts de sanció. En el moment en què ver­ba­lit­zes això, poses preu a la teva decisió. El pes de la història de l’enti­tat con­tra sis punts. L’argu­men­tari d’equip gran però aixe­ca­re­co­pes et cau a sobre. El Barça ha estat històrica­ment un gegant, amb un pal­marès molt per sota de la seva dimensió social. I és aquest pes del col·lec­tiu, i de la soci­e­tat, el que l’ha fet créixer fins a ser el que és avui. Un dels grans. Per dimensió social i ara també per pal­marès. La para­doxa de tot ple­gat és que, un cop ins­tal·lat en aquest reialme, el club tre­mola en exer­ci­cis d’equi­li­bri en què el pes de les vitri­nes sem­bla que gua­nya la par­tida a les foto­gra­fies del pas­sat.