El Barça va remarcar diumenge una de les jornades més tristes de la seva compromesa història amb el país. En un context de violència i abús policial, la falta de previsió va deixar el Barça entre l’espasa i la paret en el duel contra Las Palmas. No jugar, i seguir empenyent el seu relat lligat al catalanisme i a la democràcia, o jugar i seguir rodant cap al títol de lliga. Enmig, un mar de dubtes, de pressions, de dificultats i de tristor. L’ànima política del club contra la fam de victòria. I la decisió final, intentar buscar un terme mitjà que satisfés tothom, altrament dit la por de fer enfadar algú. El problema rau en què el moment no acceptava matisos.

Pel que hem pogut saber, Bartomeu va baixar al vestidor a comunicar la decisió presa per la comissió delegada. El partit estava suspès. No es jugava. Però un cop va deixar el despatx i va trepitjar la gespa, la fermesa del seu parer es va anar desfent. Per coherència, però potser també per vergonya, va decidir que aquell partit no el presenciés ningú a l’estadi.

Dilluns, escoltant les explicacions pertinents, va intentar fer quadrar el puzle d’emocions, de crítiques, de compromís i de dolor amb un bon argument. La durada. “Vam intentar enviar un missatge que durés noranta minuts.” Des del punt de vista comunicatiu, és una bona estratègia que, a més, segur que va tenir el seu efecte. Però des del punt de vista argumental, no va ser un bon camí. Si es pot escriure la història només des de la durada, aleshores no hi hauria hagut imatge més potent que Messi i l’equip asseguts a la gespa d’un Camp Nou, buit o ple, però en absolut silenci. L’equip, com el país, assegut a terra, amb els braços enlaire en senyal de pau, aguantant l’envestida. Durant un minut, dos o els que haguessin calgut. D’acord amb el rival, o no. I a partir d’aquí, a guanyar.

Si des del punt de vista comunicatiu l’argument de la durada pot ser un bon refugi, la referència a les sancions que podrien haver rebut en cas de no haver jugat no va sortir tan bé. Bartomeu va verbalitzar que l’equip hauria perdut els tres punts del partit i que se l’hauria castigat amb tres més. Sis punts de sanció. En el moment en què verbalitzes això, poses preu a la teva decisió. El pes de la història de l’entitat contra sis punts. L’argumentari d’equip gran però aixecarecopes et cau a sobre. El Barça ha estat històricament un gegant, amb un palmarès molt per sota de la seva dimensió social. I és aquest pes del col·lectiu, i de la societat, el que l’ha fet créixer fins a ser el que és avui. Un dels grans. Per dimensió social i ara també per palmarès. La paradoxa de tot plegat és que, un cop instal·lat en aquest reialme, el club tremola en exercicis d’equilibri en què el pes de les vitrines sembla que guanya la partida a les fotografies del passat.