Rebregats
Fa molt que ha començat el partit, que no només no es juga a porta tancada sinó que és d’assistència obligatòria, t’agradi o no. Però és ara quan s’ha emmerdat de veritat. L’equip petit –que mai no és el Barça– insisteix a saltar-se el reglament perquè només beneficia el gran, al·lega, i, com l’àrbitre no atén a la reivindicació, clama el modest que el poderós, a més, juga amb dotze. El terreny de joc es crispa i també la graderia i les tertúlies, on no es tracta de si la falta era real o fingida, sinó d’escalfar els nostres i demonitzar els altres, com sigui. La veritat ja no importa i és l’agulla en el paller de l’agitació i la propaganda.
Podríem seguir fent metàfores, però segur, estimat lector, que ja m’ha titllat de frívol o ha aixecat la cella i en algun punt amb què discrepa ha pensat: rellisques, nen. I pot ser que tingui raó. Amb les metàfores no només es corre el risc d’acabar provocant vergonya aliena nivell Mas amb aquelles carrinclones imatges marineres. Com que es cuinen a la carta, permeten fer trampes a dojo, ideals per al gènere de l’agit-prop, tan de moda.
El mateix val per a la sinècdoque, recurs amb què aquests dies s’equipara Piqué i els que el xiulen amb Catalunya i Espanya. El que s’ignora intencionadament és que tan espanyols són els que borden contra Piqué com els que el defensen, i tan catalans Piqué com Bartomeu i els capitans del Barça que van avalar la decisió de jugar l’1-O. A aquests se’ls ha titllat de traïdors, que és el mateix que a la graderia rival diuen les xiulades a Piqué. Gent assenyalant traïdors a la (seva) causa n’hi ha arreu, i és sempre el mateix tipus de gent, no importa la causa, animalet perillós en mans de hooligans i que sempre té conseqüències.
Els retrets al Barça per jugar l’1-O, ja que hi som, han permès desviar el focus de la Liga, que és qui va decidir que el xou havia de continuar. Com sempre. Ho va fer també amb el 17-A encara roent i l’assassí en fuga. I, al capdavall, les imatges de brutalitat antiavalotadora són ja un clàssic. Per cert, i per seguir amb les comparacions –fastigoses, sí, però així i tot recursos més nets que metàfores i sinècdoques–, servidor, que sempre ha trobat repulsius els excessos dels antiavalots, celebra que ara tants pugin a aquest carro, inclosos molts que van avalar, i aplaudir i tot, aquell assalt dels Mossos a plaça Catalunya el 2012. Coses del relativisme, suposo.
Un últim exercici comparatiu sobre el partit a porta tancada. El Barça triava coaccionat: no jugar li costava sis punts, preu altíssim per a un equip obligat sempre a aspirar a tot. I em pregunto quants, d’entre els que reneguen del club, han renunciat ja per la causa a quelcom que trobin valuós. Quants, per exemple, van fer vaga dimarts? Sense cobrar, dic. No anar a la feina sense el descompte del sou, com no assistir a classe sense penalització, no és fer vaga, es una altra cosa. Cal precisar, perquè ara com mai, en virtut de l’agit-prop i allò dels nostres i els altres que ens porta pel pedregar de la dimensió desconeguda, les paraules s’usen com les figures retòriques, el periodisme, la política i les institucions. Rebregant-les de qualsevol manera.