Violència, dignitat i Barça
Violència d’estat, orgull de poble i Barça. Diumenge, 1 d’octubre. Les forces de seguretat d’Espanya agredeixen indiscriminadament el poble de Catalunya. Gent pacífica que només vol exercir el seu dret a votar.
El Barça rep pressions de totes bandes per ajornar el partit amb Las Palmas. Com era d’esperar, el fatxa de la LFP, el tal Javier Tebas, es nega a l’ajornament i, sorprenentment, els Mossos donen plenes garanties de mantenir la seguretat (a propòsit: l’únic espectador present va acabar saltant al camp...). En aquesta situació, la directiva opta per no jugar, però els jugadors no accepten la penalització de sis punts que se’ns hauria aplicat. Simultàniament, la premsa de Madrid pressiona amb una sanció exemplar de sis mesos de suspensió... Són moments de tensió màxima. Finalment, el partit es disputa a porta tancada, davant del món (Jo hauria jugat amb públic, però la grada buida té un impacte mediàtic potent. De totes maneres, és una bala gastada que no cal repetir). Interrogat sobre el tema, el tècnic de l’Arsenal, Arsène Wenger, declara: “El Barça és un club molt polititzat.”
Primera idea: el Barça ha estat, és i serà més que un club gràcies a la seva gent. El 1925, en la dictadura de Primo de Rivera, els barcelonistes van xiular la Marcha Real i el club va ser clausurat. Durant la llarga dictadura feixista de Franco, el Barça fou perseguit implacablement pel que representava. I és la nostra gent la que omple d’estelades el Camp Nou. Respecto altament l’opinió dels qui creuen que no havíem de jugar, al cost que fos. Però, en la mateixa proporció, m’ofèn qui proclama que, pel fet d’haver jugat, el Barça va trair les seves essències i, fins i tot, ha deixat de ser més que un club. Per favor!
Per introduir la segona idea recordaré un episodi esdevingut el 1940: l’exèrcit britànic es troba acorralat pels nazis a les platges de Dunkerque i el primer ministre del Regne Unit decideix d’evacuar-lo. L’operació culmina amb èxit, però una part important de l’opinió pública considera aquell replegament estratègic, una retirada deshonrosa. I Winston Churchill fa un dels seus cèlebres discursos, en què promet solemnement que els britànics no es rendiran mai: “Defensarem la nostra illa, costi el que costi...”
Salvant les distàncies: davant d’aquesta agressió inacceptable contra el nostre poble, l’obligació del Barça és jugar aquest partit. Sí, avui més que mai hem de fer del futbol el que és en última instància, un generador d’il·lusió alhora íntima i col·lectiva. En un dia tan trist, hem de guanyar i dedicar la victòria a tots els nostres compatriotes ferits i vexats...
Un president amb el carisma suficient per enviar un missatge contundent i precís (i amb paraules més ben trobades que no pas les meves) potser hauria merescut, si més no, la comprensió dels qui no van acceptar que es jugués.
Un club màrtir, no
En calent, a mi també em va sortir de l’ànima exclamar que ni els sis punts ni l’expulsió de la Lliga no pesaven el que pesa un gest de dignitat. I tampoc tinc arguments per convèncer els barcelonistes que ho creuran així per sempre. Però, en aquests dies de tanta incertesa, a mi m’ajuda emocionalment veure el meu Barça liderant la Lliga espanyola i amb set punts més que la penya dels germans Padrós. I no em donava la santa gana que me’n prenguessin sis d’una tacada! Mireu, cada any ens roben molts punts i, en el context actual, calcem-nos perquè el que haurem de suportar per aquests camps de Déu serà dur. Estic molt orgullós que el Barça sigui més que un club, però no vull que sigui un club màrtir.