Els seguidors del Joventut de Badalona van rescatar el club de la greu no defensa del país en moments clau de la seva història. Per damunt d’un insensible president allunyat de la sensibilitat del club, van demostrar la raó per la qual la Penya és el club de bàsquet per antonomàsia de Catalunya.

Som molts els culers que tenim l’ànima dividida: en futbol del Barça, però en les seccions, tot i voler que guanyi el nostre club del cor, sovint ens fa tant o més goig que ho faci la Penya en bàsquet, el Granollers en handbol, el Reus en hoquei, la Santboiana en rugbi i el Catgas en futbol sala. Propi d’un país lleial a la gent i que té memòria en tot. Per conèixer la història no ens fiem dels cants de sirena dels que ara enganyosament apel·len a dialogar després d’una repressió pròpia de dictadures totalitàries, d’anys i panys de menyspreu a les reivindicacions democràtiques de Catalunya. En esport sabem reconèixer qui és qui. La Penya és molt gran. Els diners manen en el salvatge món capitalista d’avui, no hi ha lloc per a romanticismes, per això els clubs han de fer miracles per competir i els seus dirigents suen tinta per quadrar els números, però mai poden perdre el pols de la gent. Si ho fan el club se’n va a l’ostracisme.

No em podia creure que el Joventut no fos en la relació de clubs que donaven suport a les reivindicacions nacionals. Em van venir a la memòria els vells exiliats que vaig conèixer a França i Mèxic, que parlaven de Badalona i del país com si la seva absència fos de quatre dies, no de gairebé quaranta anys. Que maldaven per explicar-me el port de pescadors sense port, les fàbriques que engolien treballadors per poder construir un futur millor. La lluita heroica per posar fi a la barbàrie feixista que venia a bombardejar la ciutat i l’etern lament d’enyorança per una terra que era la seva i els franquistes van embrutir amb por i sang.

Ara, com a poble, enfilem l’etapa final del somni més desitjat. Hi ha generacions i generacions de persones que han sofert, treballat i lluitat per aquest país nostre. En un quadre d’honor hi ha la Penya. Així li van dir al cec i sord president els qui la formen, els seus socis i seguidors.