La victòria del Manchester City a Stamford Bridge contra el Chelsea m’atreviria a dir que s’ha convertit en una fita decisiva en la trajectòria de Pep Guardiola en la Premier League. Gosaria afirmar que podria suposar un tall, un abans i un després. I l’afirmació no se sustenta només en el resultat, sinó en la manera com es va aconseguir. Hi ha dos factors que ho determinen. El primer és que aquest solien ser el tipus de partits que, tot i fer moltes coses bé, els equips de Pep Guardiola no guanyaven. El seu punt feble es trobava en les transicions atac-defensa, ja fos per un mal posicionament dels jugadors a l’hora d’atacar o per la falta de la velocitat necessària a l’hora de fer circular la pilota. Això els castigava molt en els replegaments. Al camp del Chelsea, especialment en la primera part, l’equip de Pep Guardiola, va resistir totes les turbulències, que són moltes, que genera l’equip que entrena Antonio Conte, un autèntic mestre en els contraatacs i en les transicions ofensives. La cara de Guardiola en la roda de premsa era de satisfacció per haver superat el que els italians anomenen capolavoro, una obra mestra. Potser sembla exagerat dir-ho així si llistem el currículum de l’entrenador català, però analitzat en el context de la Premier League, sospesant el procés de consolidació del concepte futbolístic que Guardiola està imposant, estic segur que a final de temporada s’analitzarà com a tal. El mateix Pep va remarcar el punt fort del que va passar al camp del Chelsea l’últim dia de setembre: “Estic content pel triomf, però especialment pel fet que l’hem buscant i l’hem aconseguit a la nostra manera, seguint el nostre camí.”

Dins d’aquest triomf coral, d’aquest gran funcionament de l’engranatge col·lectiu, em va cridar l’atenció una actuació individual que va ser determinant: la del belga Kevin de Bruyne. No es cansava de moure’s per buscar l’espai per rebre la pilota, de detectar les zones lliures per fer-hi passades amb profunditat per deixar els seus companys del City en la millor disposició per continuar la jugada, o de trenar parets una i altra vegada per desequilibrar el sistema defensiu del conjunt rival. Un espectacle, un veritable espectacle. I aquest espectacle es cuina des de la convicció i la feina d’un entrenador que es capaç de convèncer els jugadors, de paraula i amb fets, que és més efectiu, més coherent i més rendible la cooperació buscant les combinacions (si pot ser al primer toc) que no les aventures individuals, ja sigui driblant o conduint en excés. Que el concepte, la idea de joc, l’aposta coral és molt més eficaç, estètica i rendible que la individual.