L’enemic ens nega, ens amenaça, ens reprimeix, ens agredeix amb violència i ens humilia dient que hem inventat els ferits. Només coneix una llei, la seva, elevada a veritat absoluta com si fos l’única possible. La Constitució espanyola que, sense que mai s’hagi jutjat i condemnat la seqüència històrica del 36 ençà, és hereva del cop militar contra la democràcia republicana, no preveu el dret dels pobles a l’autodeterminació que sí que proclama la Declaració Universal dels Drets Humans. Però allà on hi hagi un espanyol com Déu mana, què hi pinta un humanista que vegi el món amb una paleta de colors més variada? És l’Espanya de sempre, i ara li han caigut les caretes. O ni això, perquè res és nou d’ara.

Un dels àmbits que més i millors pistes ens havia donat de l’ou que al seu niu s’incubava és el de l’esport. L’execrable “a por ellos” ha baixat de la graderia al carrer, i ho ha fet amb molta facilitat perquè la tonada forma part d’una (in)cultura esportiva que fa del rival un objectiu a abatre, i només a guanyar. Cosina germana és la celebració de victòries cantant “yo soy español”, que tempta a preguntar si perdre un partit de futbol, de bàsquet o de bitlles seria sinònim de deixar de ser-ho. Per no dir de certs hàbits periodístics, amb retransmissions en què els esportistes espanyols tenen nom i els altres són “el francés”, “el australiano” o “el chino”, o el dia que el locutor d’un España-Geòrgia va renunciar a dir el nom de cap futbolista georgià perquè “como les goleamos seguro, se quedan hasta sin nombre”. Sense que calgui ni entrar en cap greuge directe a l’esport català, estàvem advertits de com són i com actuen. Algú dirà que d’això, a Catalunya, també n’hi ha. Sí, i sovint per contaminació, perquè si tirem d’imaginari propi, el tarannà millora. El “passi-ho bé i moltes gràcies” que Valls va cantar a la Guàrdia Civil l’he sentit en uns quants pavellons. Tracte de vos i agraït per acomiadar l’equip propi i el rival. Digue’m com entens l’esport i et diré com veus el món.