Passa a l’altra punta del món, però reconeixeran l’escena. Hong Kong, com a àrea amb autonomia especial de la Xina, té dret a que la seua pròpia selecció nacional de futbol jugue internacionalment.

En la classificació de la UEFA, Hong Kong ocupa el número 140 del rànquing i mai no s’ha classificat per a una copa del món, però la samarreta dels dos tons vermells pren part en les competicions internacionals des del 1947 i es va acordar que continuaria sent així després del traspàs de poders entre el Regne Unit i la Xina l’any 1997 —per cert, amb el català Xavier Bravo entre els seus responsables–. La qüestió és que en aquests moments de tensió entre la Xina i Hong Kong l’equip nacional de futbol ha estat posat al mig de la polèmica.

En la mesura que Hong Kong ha anat perdent autonomia i s’han anat violant els acords del 1997, la idea de la independència de la ciutat ha anat prenent cos, sobretot entre la gent jove. La Xina cada vegada intenta convertir més Hong Kong en una ciutat xinesa sense més i la reacció a això ha trobat espai, per exemple, en el futbol.

Fa anys una classificació per a un mundial que va enfrontar la Xina amb Hong Kong ja va causar una enorme polèmica política, i ara la qüestió ha estat l’himne. Les autoritats xineses han fet obligatori l’himne de la Xina a Hong Kong, amb una precisa relació de mesures per tal que siga respectat i honorat. Amb multes i persecucions contra els qui s’hi oposen.

I l’oposició ha estat molt sorollosa a l’estadi. En els darrers partits de la selecció, el darrer aquesta setmana contra Malàisia, el camp ha xiulat de manera estrepitosa l’himne xinès quan ha sonat per la megafonia i s’han desplegat pancartes i banderes a favor de la independència de Hong Kong.

Un escenari i unes actituds que encara que passen a l’altra punta del món és evident que a nosaltres ens resulten ben familiars.