Recordem una portada del Xut! de començaments de la República, quan es negociava l’Estatut de Núria. S’hi veia uns espantats futbolistes del Barça recorrent camps de la geografia espanyola on eren rebuts per multituds arrauxades al crit de “¡Guerra al estatuto!” Durant anys i panys, quan les càmeres de televisió no podien servir de notari apaivagador, les derrotes com a visitants se succeïen sense remei per imperatiu passional dels majoritaris a l’Estat. Ens hi tornem a trobar en ple segle XXI, quan s’emboliquen amb la bandera que tot ho tapa i són capaços de proclamar que nosaltres som els nacionalistes intransigents. La derrota de l’exèrcit simbòlic de Catalunya com a qüestió prioritària, com a eina per apujar l’autoestima aliena i recordar als vençuts qui mana aquí. Res a veure, doncs, amb la justa contesa esportiva. Des de temps de la dictadura de Primo de Rivera, quan van encunyar l’etiqueta cau de separatistes, el Barça ha representat la catalanitat. D’aquesta llufa, ja no te’n pots desempallegar, ells te l’han penjada per sempre més. És consubstancial a la teva natura, tant com l’ordeno y mando forma part de la seva. En conseqüència, no podràs superar el sistemàtic prejudici, per molt que Cerezo recordi el teu fair play en la lliga perduda amb Martino. Oblida’t de dur el lliri a la mà, no caiguis en la utopia de creure que t’oferiran justícia. Lluita pels teus interessos, preserva la teva identitat, que ells mantindran la potestat de castigar-te. Com dissabte, en aquell penal no assenyalat a Messi en el minut 42. Si et queixes, a sobre, et titllaran de victimista, de ploramiques. Quan els pactistes proclamen que seria millor continuar en la lliga espanyola malgrat la independència, expressen només un desig de món ideal, res a veure amb la crua realitat. De la mateixa manera que dialogar, pactar o un tracte entre iguals no forma part del seu imaginari, tampoc esperis equanimitat d’ells. Hora de defensar els teus interessos, la teva personalitat democràtica en un debat intern encara pendent. Ningú s’ho planteja, ni ho creu imprescindible. Tenim el cap en altres prioritats i no pensem en el Barça en aquest moment històric, tal com ha passat altres cops en l’últim segle. Un error catedralici, no cal insistir.

Als poders espanyols, no els agradarà gens que els blaugrana guanyin aquest campionat. En el vessant purament esportiu, sense mínim desig de crítica i arrossegant cansament del virus FIFA, el Barça de Messi sembla argentinitzat i just d’efectius. No ajuda que optis pel nul André Gomes quan Sergi Roberto, per esmentar l’evidència, ha de ser titular. Amb prou feines pots combatre amb onze, malgrat que ho facis amb estil i actitud encomiables. En lloc de respecte, trobarem desig de revenja i no per fatalisme català gairebé proverbial, sinó per natura aliena inalterable.

Si Rinus Michels va proclamar allò que el Barça havia de ser molt superior per triomfar a Espanya i la massa social té ben interioritzat el discurs, aquí no hi cap la ingenuïtat. El Barça hauria de trepitjar ben fort en defensa dels seus interessos. En canvi, no ho fa encara, poruc, equidistant, melindrós. Però la gran batalla és fora, pública i notòria contra els prejudicis, les imposicions, el desig d’humiliar. Moment de mostrar qui ets amb orgull i decisió. O et matxucaran. Un altre cop, el futbol com a metàfora.